El 27 d’abril passat va morir Myriam Sumbulovich, traductora, pintora i poetessa, que feia servir artísticament el nom de Hado Lyria (o sigui, el destí de les flors). Nascuda a Barcelona, filla de pare jueu sefardita bosnià i de mare catalana, establerta a Milà des del 1958, la seva tasca com a traductora a l’italià de Borges, Marsé, Mendoza, Montserrat Roig i, sobretot, Manolo Vázquez Montalbán ha estat fonamental per a la divulgació de la literatura escrita en castellà i català a la nació de Cavour i Garibaldi.
La nostra amistat, forjada amb la que tots teníem envers Manolo Vázquez, feia que ella passés dies a casa nostra quan venia a Barcelona i que nosaltres visquéssim a casa seva al Viale Piave de Milà, quan l’Àngels va fer l’exposició a la Via Dante. Compartíem l’afició a l’art –ella pintava en un estil que algú definia ja com postmodern–, a les novel·les de Sciascia i Pavese, al cinema de Luchino Visconti i als gats. Era aigua clara i neta, i ens ha deixat amb set.
Ara vull recordar la tarda en la qual vam anar a l’Anteo a veure una reposició d’Il Gattopardo, en la versió integral de 205 minuts. A ella li fascinava la personalitat de Visconti, un comunista descendent d’una de les més antigues famílies aristocràtiques de la Llombardia, que posseïa a la vegada el títol de comte de Lenate Pozzolo i el carnet del PCI, capaç de rodar un drama documental verista com La terra tremola i després un melodrama romàntic ubicat al Risorgimento com Senso.
A la gran pantalla del Palazzo del Cinema de la Via Venticinque Aprile van desfilar les imatges d’aquesta obra mestra, basada en l’única novel·la que va escriure el palermità Giuseppe Tomasi di Lampedusa i que es va publicar pòstumament. Per començar, els llargs tràvelings d’apropament a la casa dels Salina, mentre sona l’obertura operística de Nino Rota. Després, el viatge a la casa de Donnafugata, amb la família resant el Te Deum de benvinguda, tots polsosos, arrenglerats a la bancada de fusta del cor de l’església. També les converses, anant de cacera, amb Ciccio Tumeo, en les quals Don Fabrizio esgrana la seva conformitat política en el nou estat de coses de la Unificació italiana, quan diu: «Cal que tot canviï, perquè tot segueixi igual».
L’apoteosi la tenim a la llarga escena final del ball de presentació d’Angelica (Claudia Cardinale) al palau Pontoleone de Palerm, amb els moments de la interpretació del vals inèdit de Verdi i, sobretot, la immensa melangia que desvela Don Fabrizio (Burt Lancaster) quan contempla el quadre La mort del just, de Greuze.
Myriam em va convèncer de l’encert dels guionistes –entre els quals es trobava la insustituïble Suso Cecchi d’Amico– d’acabar el film amb Fabrizio tornant sol a casa i sentint els trets de l’afusellament dels darrers garibaldins. El llibre de Lampedusa segueix amb la mort del príncep de Salina a Nàpols i l’avidesa del bisbat per les relíquies que ha deixat a la seva filla conca Concetta. Realment, no calia anar més lluny.
