El teatre Kursaal de Manresa es va tenyir ahir a la tarda de les llums i les ombres del Messies d’Albert Guinovart. Va ser al llarg de prop d’una hora i mitja que va durar el concert, una composició del mateix Albert Guinovart, que ahir era amb el piano sobre l’escenari, amb lletra del manresà David Pintó.

A part de Guinovart, a l’escenari hi havia Josep Vila com a director, l’Orquestra de Cambra de Granollers i les veus de la soprano Núria Vilà i del baríton Toni Marsol, que estaven acompanyats del cor infantil i del cor jove dels Amics de la Unió. Precisament al llarg de tot el concert, el paper principal de les diferents veus s’alternava. En alguns moments, la interpretació anava totalment a càrrec dels integrants del cor, que, en altres fragments, el que feien era repetir la lletra cantada per Vilà o Marsol.

La soprano Núria Vilà, en primer terme | MARIA AGUT

El relat amb lletra de Pintó i música de Guinovart inclou un total de 15 temes –als quals cal afegir-hi el bis final– repartits en tres blocs (Naixement, Sacrifici i Després). Les lletres relaten la part fosca del món actual, però en cap moment perden l’optimisme per poder tenir un món millor. Ho reflecteixen en diversos fragments de diferents cançons, començant per la primera, Profecia, on ja hi ha «una esperança com una llum» o, més endavant, amb Una dona que té fred, que narra que una embarassada de mig any, que fa sis mesos que està sola i que cada dia, quan es lleva es busca la feina, «sap que tot anirà bé, no té por». I tampoc s’està de denunciar alguns dels problemes actuals de la societat, com la corrupció, amb Tapa’t el nas, i també manté part del pessimisme amb Ens deixem morir, on aquí els solistes són dues joves, i posa en relleu com els telèfons mòbils porten a l’aïllament perquè «pot donar-te tot el necessari des del sofà». Tot plegat, acompanyat d’una música intensa, ràpida i que transmetia sentiment entre el públic, que a més podia seguir la lletra de les cançons que es projectaven al fons de l’escenari.

Al final de tot, va arribar el reconeixement del públic amb un sonor aplaudiment –tant abans com després del bis– als intèrprets que hi havia a l’escenari, i als quals s’hi va afegir el mateix Pintó en el dia que la seva obra s’interpretava a la seva ciutat.