Top Gun (1986) s’erigí en un dels títols icònics dels 80, i encimbellà el jove Tom Cruise. És atípic que la seqüela d’una pel·lícula emblemàtica trigui 36 anys a concretar-se, i encara ho és més que el principal intèrpret mantingui el privilegiat estatus de superestrella. El capità Pete és cridat pels seus superiors, a Top Gun: Maverick, per preparar una missió pràcticament suïcida. Aquesta continuació partia amb un avantatge ostensible: era molt fàcil superar el film original, un producte fluix del qual només es pot salvar la seva mítica cançó (Take my Breathe Away). I evidentment el seu director, Joseph Kosinski (autor de fantasies tan poc memorables com Tron Legacy i Oblivion), ho aconsegueix. El Top Gun del segle XXI invoca sense complexos el poder sentimental de la nostàlgia, i es revela com una aventura èpica i romàntica que destil·la un esperit inequívocament crepuscular. El protagonista es retroba amb els fantasmes del passat (inclou, fins i tot, alguna imatge del film precedent), i no és cap casualitat que en la seqüència del retrobament amb la seva antiga parella (la sempre esplèndida Jennifer Connelly) escoltem un clàssic dels 80 (el Let’s Dance de Bowie). Hi ha una correspondència evident entre les intencions de Maverick i les dels artífexs de la cinta, que reivindiquen obertament el Hollywood tradicional. El treball de Kosinski evoca (i vampiritza) el llegat representat per un cine fonamentat en l’emotivitat més directa, i actualitza els codis que immortalitzà el gran John Ford (l’exaltació de la companyonia, la descripció d’un col·lectiu militar com una unitat familiar). És tan baix el nivell creatiu a Hollywood que el viatge cap al passat aparenta molt més del que és: un producte hàbil i simpàtic.
