Marcial opinava de tot, era punyent i enginyós, desacomplexadament procaç quan es posava el sexe a la boca, irònic però també directe retratant els personatges de la societat de la seva època, dels caçadors d’herències als vells lascius, dels nous rics i els paràsits als infeliços de tota mena i condició. I veia venir d’un tros lluny els que el volien entabanar: «Em pregues que et reciti els meus epigrames. Ni parlar-ne, Cèler! / Tu no vols sentir els meus: el que tu vols és recitar-me els teus». Els quinze llibres que Marc Valeri Marcial (38/41-104 dC) va publicar en vida constitueixen un dels grans llegats literaris de la cultura grecollatina i la traducció al català dels Epigrames, realitzada per Jaume Juan Castelló, surt ara publicada pel segell Adesiara com a recompensa –afegit als 2.000 euros de dotació econòmica– per haver guanyat el 1r Premi Vila de Martorell-Memorial Montserrat Ros de Traducció de Clàssics.
«Aquest volum és el primer i esponerós fruit del premi, que vam convocar abans de la pandèmia però va quedar aturat», explica l’editor Jordi Raventós, acostumat a portar a les llibreries totxos de mil pàgines que, contra tot prejudici, fan forat entre un públic procliu a la literatura grecollatina. «És important que, per fi, puguem tenir tot Marcial sencer», afegeix, recordant que la traducció que va realitzar Miquel Dolç el 1949 per a la col·lecció Bernat Metge va estar inevitablement condicionada per la censura.
Com en tantes altres ocasions, el segell de Martorell posa sobre la taula un llibre fins ara inèdit, introbable o que feia dècades que no tenia una versió en català. En el cas dels Epigrames de Marcial, la tasca empresa fa uns quants anys per Jaume Juan Castelló veu la llum finalment avalada per un guardó de nova creació i permet llegir en català –en una edició bilingüe– la que és considerada una de les grans obres literàries de l’antiguitat romana.
Sense pèls a la llengua
Tal com explica el traductor, «la diversitat de temes que tracten els quinze llibres de Marcial és enorme», i abraça des de l’art al menjar, els emperadors, la manera correcta d’escriure un epigrama, l’amor i el sexe, la ciutat de Roma i la seva gent, les misèries dels homes, les celebracions triomfants i les mil i una situacions que observava o li tocava protagonitzar en el dia a dia.
«La paraula ‘epigrama’ és grega, i vol dir ‘inscripció’», apunta el catedràtic Jaume Pòrtulas: «Després, es va transformar en un gènere literari, que va conservar la brevetat». Traductor i expert en filologia grega, Pòrtulas explica que «l’epigrama és una forma extremadament exigent, sovint de molt difícil traducció». De fet, «en els segles XVII, XVIII i, fins i tot, XIX, imitar i adoptar la forma epigramàtica es va convertir en un gènere en si mateix».
Al costat de l’Antologia Palatina, de la qual Adesiara en va publicar el llibre XII fa quatre anys i a la tardor en traurà el V, l’obra de Marcial és el cim d’aquesta literatura epigramàtica que Castelló reconeix que «ha estat molt difícil de traduir». Una tasca que també va emprendre Miquel Dolç en plena postguerra i que es va concretar en una traducció en la qual «va preferir deixar en blanc quan s’esqueia que no pas desnaturalitzar el que deia Marcial».
Tal com indica Castelló, «el 10% dels epigrames parlen obertament de sexe». Per la seva naturalesa, aquesta forma literària es nodreix de finals contundents, amb mala bava. «La teva verga, Pàpil, és tan gran, tan gran és el teu nas, / que, quan se t’empina, te la pots ensumar», escriu Marcial en una d’aquestes expressions poètiques que reguen els seus llibres. «Els temes de l’amor i el sexe, Marcial els va tractar de manera poc delicada, sovint per atacar l’enemic, ja fos per anar contra un poeta rival o contra una crítica literària excessiva en contra seu», afegeix.
«El Miquel Dolç va tenir aquest problema», anota Castelló, però «per la resta, la seva és una magnífica traducció». La que ara publica Adesiara no pateix de censura ni, com adverteix l’editor, d’«autocensura». Un exemple en seria l’epigrama següent: «Mentre no hi havia cap impediment, ningú en tota la ciutat / no volia tractes carnals amb la teva dona, Mecilià, / ni tan sols sense pagar. Ara que li has posat vigilants, hi ha cua / per follar-se-la. Te les empesques totes!». O un altre de més breu: «Són dos germans bessons, però xarrupen sexes diferents. / Digueu-me: ¿és més el que els uneix o el que els separa?».
Marcial va néixer a Bílbilis, l’actual Calataiud, aleshores sota el domini administratiu de la província romana de la Tarraconense, tot i que va fer carrera a la Roma del primer segle de l’era cristiana. El poeta es va fer ressò del model d’antecessors il·lustres com Catul i va crear una extensa obra. Com afirma en to irònic Pòrtulas, «si es podia traduir Marcial era perquè, en el fons, era l’espanyol Marcial».
La novel·la grega més antiga guanya la segona edició
El primer Premi Vila de Martorell-Memorial Montserrat Ros de Traducció de Clàssics, que convoquen l’Ajuntament i Adesiara, va rebre dotze propostes, i el va guanyar Jaume Juan Castelló. El guardó reconeix obra inèdita i els organitzadors ja han anunciat el segon vencedor: Jaume Almirall, per la traducció de Cal·lirroe, de Caritó d’Afrodisias, un text de finals del segle I o inicis del II considerada la primera novel·la grega.
