L’ETA (i l’anomenat conflicte basc) té una filmografia gens menyspreable, qualitativament i quantitativa. Hi podem trobar projectes tan ambiciosos (i fallits) com Operación Ogro i, sobretot, aproximacions genuïnes i arriscades (Ander eta Yul i Tiro en la cabeza) que van patir un ostracisme per raons extracinematogràfiques. Després del cessament de les activitats del grup armat, el 2011, el cinema ha pogut abordat una problemàtica especialment relliscosa amb la convenient perspectiva històrica i amb menys pressió ideològica. El comensal s’afegeix a aquesta lectura reflexiva que vol aportar el cinema espanyol quan les ferides de la tragèdia d’Euskadi encara no s’han tancat. El tercer llargmetratge darrere de la càmera d’Ángeles González-Sinde trasllada a la pantalla gran la novel·la autobiogràfica de Gabriela Ybarra, que incideix en les conseqüències familiars de la mort del seu avi, el polític i empresari basc Javier de Ybarra, que fou segrestat i executat per ETA l’estiu del 1977. El film s’articula en dos temps narratius, el passat (1977) i el present (2011). Iciar, que afronta la malaltia terminal de la mare, és una jove que intenta respondre els nombrosos interrogants que el seu pare mai li ha volgut aclarir i s’embranca en l’aventura personal de voler reconstruir l’episodi més dolorós de la seva família (l’assassinat del seu avi). És inevitable no pensar en l’admirable Maixabel, un títol recent que també reconstruïa en clau intimista i reconciliatòria un episodi traumàtic patit per víctimes d’ETA. Però hi ha, dissortadament, una gran diferència creativa entre ambdós llargmetratges. L’autora madrilenya ha confós contenció amb fredor i la posada en escena es ressent d’un encotillament dramàtic que ens distancia paulatinament del drama viscut pels personatges.