40 anys de vivències i records recollides en una composició musical. Així és com ha celebrat l’escola municipal de música Cal Moliner de Sallent les seves quatre dècades d’existència. L’instigador és un dels seus professors més veterans, Pepe Balasch, que ha volgut plasmar en un muntatge de deu peces en forma de suite les seves experiències de 30 anys fent de mestre a l’escola. I ahir se’n va veure el resultat, amb una posada en escena que va fer posar dret el nombrós públic congregat a mitja tarda a la Fàbrica Vella de Sallent.

La balada d’amor va ser una de les peces més aplaudides | OSCAR BAYONA

Van ser pràcticament dues hores de concert, amb el jazz com a principal reclam, si bé hi havia peces de tota mena. Totes, tret d’una, havien estat composades expressament per a l’ocasió per Balasch, i ell mateix va voler que l’acompanyés Jesús Badia a la direcció. Ja l’havia ajudat a adequar passatges per les cordes i el cor i havia participat en l’edició d’algunes partitures. Un tàndem que va donar molts bons resultats a parer d’un públic que va reconèixer la feina feta amb constants aplaudiments, dirigits als dos artífexs de l’obra i a la seixantena d’intèrprets que van fer possible la suite, des de l’orquestra de corda (vinguda de fora perquè l’escola no en té), fins als vents, la Big Band, el cor de cambra i els percussionistes.

I és que l’espectacle d’ahir va ser una bona excusa per reunir alumnes i exalumnes, i professors i exprofessors en una celebració conjunta que va transcórrer com l’anell al dit. I això que pràcticament no havien assajat. «Des de divendres», assegurava Balasch després de l’acte, tret de la Big Band, que ho ha estat treballant durant el curs.

De fet, ahir no se celebraven 40 anys, sinó 40+1 perquè l’aniversari de l’escola va ser el curs 20-21, però la pandèmia va impedir fer-ho brillar en el moment que tocava. Un any d’espera no alterava ni el sentit ni el significat de l’obra, que Balasch va voler composar perquè «em jubilaré aviat i és l’últim gran esdeveniment que li podia dedicar a l’escola».

El treball s’estructurava en tres parts. La primera era dedicada a les etapes viscudes a l’escola, amb records com els exercicis de piano per escalfar els dits en els primers minuts de classe en èpoques en què no hi havia les varietats instrumentals d’ara. Música i cant van donar pas a la segona part, més emotiva, amb una balada, un rèquiem i el clàssic Watermelon de totes les escoles de música. La darrera, expressava «el meu jo més actual», i acabava amb un sublim final que va reunir tots els intèrprets en un gòspel de fi de festa, molt aplaudit i que es va interpretar dues vegades.

Entremig, hi va haver els reconeixements a la feina feta, amb l’entrega d’un ram a Pepe Balasch i a Jesús Badia, i amb una sorpresa final per part d’una alumna que es va dirigir a Balasch en nom de tota la Big Band de l’escola per agrair-li la tasca que hi fa. Van ser poques paraules però sentides, i que van emocionar Balasch després d’escoltar que «l’escola és la nostra segona casa i tu ja ets part de la nostra família».

Satisfet per una posada en escena «brutal» i per la bona assistència, Balasch marxava content i a punt per continuar fent classe.