Les realitzadores segueixen trepitjant molt fort en el cinema rodat últimament a l’estat espanyol. Després de la meravellosa Alcarràs, de la Carla Simón, ens arriba la impressionant òpera prima de l’Alauda Ruíz de Azúa, la gran triomfadora a la darrera edició del festival de Màlaga i un dels títols indispensables de la temporada. Cinc lobitos neix d’una experiència personal de la seva directora (la seva maternitat). La seva protagonista, Amaia, és una jove absolutament desconcertada després del naixement del seu primer fill. Un desbordament que la condueix a prendre una decisió arriscada: instal·lar-se una temporada a la casa dels pares, en un poblet de la costa biscaïna, lluny de la seva dubitativa parella.
El film aborda inicialment la forta crisi interior d’una mare primerenca, però la realitzadora basca no es tanca intel·ligentment en aquesta dimensió íntima i obre el marc dramàtic i emocional de la seva proposta. I així, Cinco lobitos esdevé una radiografia brutal, clarivident i equànime de la realitat familiar. Els enigmes, les tensions, les frustracions i les mitges veritats suren inexorablement en una aproximació intensa i profunda. La càmera traspassa immisericordi les ambivalències emocionals més pertorbadores i despulla els personatges fins copsar la veritable essència d’uns vincles afectius on conflueixen subtilment i contundentment les llums i les ombres. Ruiz de Azúa desplega una maduresa artística i humana excepcional. La seva mirada, dura i corprenedora, destil·la una lucidesa i una saviesa capaces de perforar admirablement i sense concessions les zones més reveladores i inquietants d’un nucli familiar obligat a reconèixer les seves febleses i anhels. Un estudi desassossegant i estremidor que ens deixa una empremta inesborrable.
