Parque Jurásico (1993) no és un dels millors llargmetratges de l’incombustible Steven Spielbeg, però impulsà una de les franquícies més emblemàtiques del Hollywood de les últimes tres dècades. Jurassic World: Dominion constitueix el seu sisè lliurament. El film comença quatre anys després de la destrucció de la illa Nublar. Els dinosaures i les persones conviuen sense cap barrera, però el fràgil equilibri es trenca per l’esperit depredador il·limitat de l’ésser humà.

La pel·lícula tanca una trilogia que s’inicià fa set anys amb Jurassic World, una producció molt poc memorable. Ambdues cintes estan escrites i dirigides pel mateix realitzador, el discretíssim Colin Trevorrow. Estem davant, segurament, d’una de les obres jurasíques més fluixes. El nou treball del cineasta nord-americà ens proposa un híbrid maldestre i indigest que pretén fusionar infructuosament l’aventura fantàstica i el thriller adrenalínic que s’emmiralla en el model James Bond (l’illa de Malta aporta el toc cosmopolita i exòtic). I a més a més, la seva descarada carta nostàlgica no funciona malgrat la recuperació de l’elenc de la primera creació del segell (Dern, Goldblum i Neill) i la seva combinació amb la parella protagonista (Howard i Pratt) dels últims títols. L’encontre entre velles i joves glòries no és suficient perquè s’animi la funció i ens pugui enganxar aquest paupèrrim refregit que s’allarga amb un metratge interminable que arriba gairebé a les dues hores i mitja. Aquesta superproducció rutinària i ensopida difícilment podrà satisfer els incondicionals d’una franquícia que necessita una injecció de creativitat (i risc) perquè sigui valorada com quelcom més que un artefacte destinat a esprémer un filó comercial potent.