Els privilegiats que gaudim del Primer Món tenim un deute amb els més desfavorits, però quina és la forma més coherent (i efectiva) d’ajudar-los? Son suficients les bones intencions? Els integrants de les oenagés responen sempre a una voluntat altruista, o potser cerquen massa sovint l’autoajuda? La voluntaria formula aquests i altres interrogants, tan pertorbadors com necessaris. El segon llargmetratge de Nely Reguera ens apropa a l’odissea vital de la Marisa, una metgessa jubilada, que decideix col·laborar en un camp de refugiats de Grècia. Ja es percep d’ençà el començament que la protagonista té una actitud que xoca amb les normes imperants en la seva oenagé, i que culmina amb un relliscós pas cap endavant quan es converteix en la teòrica protectora d’un nen orfe. La directora barcelonina -va debutar amb la correcta María (y los demàs)- ha donat un salt qualitatiu amb la nova proposta, que també està centrada en un retrat femení però que aporta una mirada molt més substancial i ambiciosa, creativament i socialment. El principal encert de La voluntària és que s’allunya de qualsevol dogmatisme i basteix un testimoni summament equànime i punyent que esmicola tots els estereotips. Reguera ens obliga a capbussar-nos en la realitat més incòmoda de l’ajuda als desheretats, però ho fa sense jutjar ningú ni donar cap resposta tranquil·litzadora. La intensitat dramàtica s’incrementa ostensiblement en una mitja hora final brutal i portentosa, en què el creixent desconcert de la Marisa (una immensa Carmen Machi), atrapada en la seva discutible interpretació de l’humanitarisme, ens transmet un desassossec esquinçador. L’autora porta un plantejament audaç fins les últimes conseqüències: el darrer pla, subtilment demolidor, convida a la reflexió més dolorosa.
