Una de les fites indiscutibles en la història del cinema d’animació és l’estrena, el 1995, de Toy Story, el primer llargmetratge de la mítica factoria Pixar i l’inici d’una era daurada del gènere. El seu descomunal èxit, creatiu i popular, impulsà una franquícia que ens deixà, fins al 2019, tres pel·lícules més d’una alta volada. Aquest filó irresistible, concebut pel genial John Lasseter, ha fet ara, però, un pas en fals amb la producció d’un spin-off, Lightyear, que indaga en els orígens de l’heroic astronauta que inspirà l’emblemàtica joguina. Pixar, que ens ha regalat una llista interminable de perles enlluernadores, no és infal·lible i ens ha mostrat les seves febleses amb el seu nou i decebedor llargmetratge. La polèmica (un petó entre dos personatges femenins), desfermada pels sectors més puritans i reaccionaris, no pot amagar que estiguem davant d’una superproducció animada totalment fallida. L’arquitectura visual és certament esplendorosa, marca de la casa, però la seva fastuositat formal és incapaç d’omplir els nombrosos forats d’un guió escarransit. La trama i els personatges no desprenen les dosis mínimes d’enginy i de carisma perquè ens arrossegui una epopeia mancada d’una vertadera sensibilitat. Les seves imatges traspuen l’explotació mecànica d’una fórmula reeixida, i, així, aquest Lightyear és a anys llum de la màgia irresistible del segell Toy Story. En aquesta insulsa aventura espacial, amb una història en què el marge de sorpresa és nul, no podem identificar el protagonista amb la joguina en què es va emmirallar: aquesta manca de connexió explica perfectament que aquesta ambiciosa proposta, en l’àmbit comercial, estigui punxant a la taquilla. Un toc d’atenció per a Pixar, una fàbrica de somnis animats que ha de tornar al grau d’autoexigència que la convertí en un segell excels.
