Regió7

Regió7

Llorenç Ferrer recupera la memòria dels usos de l’aigua en el món pagès

L’historiador navarclí publica un llibre sobre la utilització dels recursos hídrics en les societats rurals i el patrimoni material que es va generar

Llorenç Ferrer aporta el seu coneixement sobre el funcionament de les societats rurals en un llibre sobre l’aigua | OSCAR BAYONA

En una de les fotografies antigues que il·lustren el llibre L’aigua a pagès, datada el 1910, se’ns permet contemplar un costum de la vida quotidiana de fa més d’un segle que, com tants altres, ja no forma part de la nostra realitat. Un grup de dones renta la roba al riu, prop del molí dels Moletons, a Vilanova del Camí, i a la pàgina del costat hi apareix una altra estampa femenina on les protagonistes fan la mateixa tasca, una dècada més tard, però en un safareig públic a Granollers. Ambdues imatges ens transporten a un món rural desaparegut que l’historiador Llorenç Ferrer Alòs (Navarcles, 1957) recull en un volum que, si bé parla del passat, desprèn un missatge actual: Cuidem l’aigua, és un bé que pot ser escàs».

Tal com explica el navarclí, «el llibre parla de com la gent que vivia a pagès aprofitava l’aigua i del patrimoni que va generar, com els pous, els molins, els regadius, els canals...». Acompanyat de nombroses fotografies i algunes infografies, el relat de Ferrer incideix en la cultura de l’aigua d’un «territori que, des del punt de vista del paisatge, és molt variat; Catalunya no l’estepa russa, no és tot pla, hi ha un interior sec, muntanyes de tres mil metres, el litoral, ... La presència d’aigua està condicionada pel tipus de paisatge, però també pel clima i la geologia».

Aquesta diversitat «enorme» de recursos va provocar que «en cada lloc es desenvolupessin les tècniques necessàries per aprofitar l’aigua disponible i un sistema per repartir-la, creant unes regles del joc». Qui rega de dia i qui ho ha de fer de nit? Qui té preferència en l’ús d’un molí? Com s’ha d’organitzar la utilització de l’aigua? Preguntes de la Catalunya preindustrial, i fins i tot del món rural entrat el segle xx, que Ferrer posa sobre la taula.

Utilitats múltiples

La disponibilitat de l’aigua la donem per evident: és tan senzill com obrir l’aixeta. Però no ho era fa un segle, quan l’ús de pous de gel per conservar la neu o l’aprofitament de les salines eren estratègies tan útils com emprar l’aigua com a medicament i cura amb les fonts picants i les fonts pudoses riques en sofre. El balneari de la Puda és un exemple conegut. De fet, «la gent rica anava a prendre les aigües». Tal com apunta l’autor, «l’aigua era un bé escàs que s’intentava aprofitar al màxim».

La petjada d’aquesta cultura en el paisatge és avui en dia encara visible arreu del país. A la Catalunya central, per exemple, la Sèquia que porta l’aigua del Llobregat de Balsareny a Manresa és una obra d’enginyeria admirable que «té una llargada de 20 km i només 10 metres de desnivell; estem davant d’una de les construccions d’aquest tipus més complexes». En un registre constructiu més senzill, podem trobar forats excavats a les roques que servien per recollir l’aigua de la pluja.

Els pous i les fonts són dos dels elements més característics que ens remeten al món de pagès en el que, sense aigua corrent, calia tenir el líquid tant a prop com fos possible. «Abans havien de tenir més cura de l’aigua del que tenim ara, per força», comenta Llorenç Ferrer: «Cap al 1899-1900, a Navarcles hi havia una xarxa de deu o dotze fonts al carrer». Abans de les connexió de l’aigua a les cases, calia disposar-ne a la vora, tant pel consum humà com pel bestiar.

Font d’energia

Avui en dia els molins que es conserven resten entre nosaltres com a testimonis del passat i ens parlen dels usos de l’aigua en les societats rurals. Llorenç Ferrer posa en valor «el gran avenç tecnològic» que va significar la roda que «permet convertir l’energia hidràulica en energia mecànica». De molins n’hi havia, fins i tot, que s’ubicaven en barques que permetien transitar o creuar rius cabalosos com l’Ebre en els quals no hi ha passera ni gual que valguin per anar d’una riba a l’altra.

Què perviu de tot aquest llegat? «Poc, ben poc», respon Llorenç Ferrer: «com a patrimoni, encara tenim alguna cosa, però de les formes d’ús ja no en queda pràcticament res». L’autor navarclí explica que «s’aprofiten les aigües subterrànies, però les cisternes han desaparegut, rescloses i canals encara n’hi ha, però més sofisticats; ara bé, les formes han canviat, ja no es fa la bugada igual, ni el bany, la filosofia dels horts ha canviat i la seva lògica és més comunitària, ... Hi ha balnearis, queden canals com el de la Infanta, la Sèquia de Manresa i el rec Comtal que continuen funcionant. Ara bé, molins, fargues de ferro, raiers, moltes coses han desaparegut».

Ferrer afegeix que «la funció més important ara és el tema urbà, per sobre del tema del regadiu». I indica dos problemes ben actuals: «les fonts que surten contaminades pels nitrats dels purins dels porcs, i la sobreexplotació dels aqüífers».

Les fotografies de L’aigua a pagès ens fan viatjar enrere en el temps i ens ajuden a posar en context el valor de tenir l’aigua tan a l’abast com la tenim avui en dia. Però Ferrer avisa que no la podem malgastar: «quan hom va arribar a pensar que es podia fer el que es volgués amb els recursos hídrics i que la natura es podia domesticar i dominar, a començar el camí cap a la pròpia destrucció». Aprendre de l’ús racional dels qui ens han precedit és el primer pas per no caure en el pessimisme absolut ni haver-nos de refiar ingènuament que la tecnologia tard d’hora sortirà a salvar-nos del desastre.

Quart títol en una col·lecció de gran interès etnològic

El llibre «L’aigua a pagès» és el quart que publica Llorenç Ferrer Alòs a la col·lecció «Eines i feines» del segell gironí Brau Edicions, un conjunt de títols que conserven la memòria del món rural ja desaparegut o confinat al terreny de l’etnologia. Prèviament a la sortida d’aquesta nou volum, el navarclí va ser l’autor de les obres «Eines i feines de pagès», «Eines i feines dels oficis» i «Estris i atuells de la casa de pagès». En la mateixa col·lecció hi trobem llibres sobre els vestits populars, la terrissa, el vidre, el ferro i la forja i, entre altres temes, el moble popular, escrit aquest darrer per l’avianesa Maria del Agua Cortés.

Compartir l'article

stats