Des de fa uns quants anys, la periodista barcelonina Maria Favà (1949) comparteix amb altres companys una casa comunitària a l’alt Berguedà, a l’Espà, un dels nuclis habitats del municipi de Saldes. Un espai de cap de setmana i de vacances que ha estat el responsable que, un cop jubilada –va ser una de les redactores fundadores del diari Avui–, hagi posat fil a l’agulla per treure a la llum en el llibre La mina de la mort (Editorial Gavarres) les múltiples ombres que envolten el que es considera el pitjor accident de la història de la mineria catalana, el que va deixar més víctimes: el 10 d’abril de 1944, Dilluns de Pasqua, en una galeria de carbó de la mina Clara, al poble de l’Espà, hi morien 34 miners, entre els quals, un únic català, i una vintena de la província d’Almeria, vuit dels quals de Serón. A través d’una exhaustiva recerca a través de fonts orals i documentals, Favà reconstrueix tota la història (el periple de les víctimes, la impunitat dels culpables...) i confirma el que se sospitava que era una «llegenda»: que molts dels miners morts –i vius– probablement fossin clandestins, majoritàriament d’Almeria i Jaén –les dues províncies andaluses més fidels a la República– i que «treballessin amb noms falsos a la mina de Clara» per esquivar controls policials: «Segurament volien fugir a França, però en plena Segona Guerra Mundial es van quedar aquí». Això explicaria, apunta l’autora, que «dotze dels morts no fossin mai reclamats per cap familiar» i que moltes de les indemnitzacions s’encallessin pel camí. Una pista que va seguir l’autora gràcies als miners més veterans de Saldes i les persones grans de Gósol i que va corroborar quan Jaume Corominas, estudiós de la mineria berguedana, li va facilitar un informe sobre la mina, datat de l’octubre del 1944 i dirigit al governador civil de Barcelona, Antonio Correa Veglison, en el qual es parla de la «gran cantidad de productores clandestinos» que encara hi havia. En el llibre, Favà recull els noms i cognoms –siguin reals o falsos– dels 34 miners morts que van ser sepultats al cementiri de la parròquia de l’Espà.
Favà ha partit, explica, «de fonts orals» que ha confirmat, quan ha estat possible, «amb les documentals». Com el sumari de l’accident (probablement en la primera consulta en 80 anys), guardat a l’Audiència de Barcelona (dos lligalls força malmesos per les inundacions a l’arxiu) o el sumari d’instrucció dipositat a l’Arxiu Comarcal del Berguedà. L’autora va començar la recerca entre el 2015 i el 2016 i el resultat és una crònica (amb visita inclosa –i silenci– a la conca minera del nord d’Almeria, d’on eren la majoria dels morts) de les dures condicions laborals i un reportatge d’investigació ple d’entrebancs centrat en un accident marcat per la manca d’informació i la corrupció del règim franquista.
Per a l’autora, la intenció amb el llibre era «fer justícia. Són els últims morts enterrats al cementiri de l’Espà i, a banda de la deixadesa, amb els murs exteriors mig caiguts, que deixen a la vista els ossos, no hi ha cap placa que els recordi. Es mereixen un homenatge digne». Però La mina de la mort, com explica el prologuista del llibre, Jaume Fabre, supera la crònica de successos per explicar un moment històric i social que descriu la vida en la negra postguerra espanyola.
«La mina de la mort» es presenta avui, a l’església de l’Espà
L’església de l’Espà acollirà avui (18.30 h) la presentació del llibre «La mina de la mort», amb la presència de la periodista i autora del llibre, Maria Favà; l’alcalde de Saldes, Moisès Masanas; l’historiador de la mineria, Jaume Corominas; el periodista i historiador i prologuista del llibre, Jaume Fabre, i el director de l’Editorial Gavarres, Àngel Madrià. Amb «La mina de la mort», l’editorial inicia la col·lecció «Periodismes». El llibre, de 128 pàgines, està estructurat en dos àmbits: una introducció sobre el món miner berguedà i una segona part dedicada al cas de la mina Clara: de les víctimes als responsables de l’accident, Domingo Martí, l’amo de la mina, i Daniel Esteller, l’enginyer.
