La mort del seu primer fill, John, al bressol va fer que la meva mare em protegís a mi d’una forma malaltissa i que la pobra dona anés lliscant en una depressió continuada que la va portar fins a la bogeria. Un bon dia, quan jo només tenia nou anys, la mare va desaparèixer de casa. Em van dir que havia marxat i que tornaria aviat, però després resultava que havia mort d’un infart i l’havien hagut d’enterrar molt de pressa. La veritat és que el pare la va ingressar en un manicomi a prop de Bristol, i allí la vaig trobar jo vint anys més tard, tan sols per tenir cura que no li faltés de res.

Quan la companyia de varietats d’en Bob Pender, en la qual em vaig enrolar de molt jovenet per anar amb xanques i fer acrobàcies, anava de gira als Estats Units, em vaig encaterinar de la vida dels teatres de Broadway i vaig fer tota mena de papers en musicals i comedietes arreu del país. La curvilínia i descarada Mae West em va veure als passadissos de la Paramount i, com que triava ella mateixa els actors de les seves pel·lícules, va manar «Si sap parlar, porteu-me’l!». Així vaig fer l’estaquirot a Lady Lou i després a I’m no angel. Li estic molt agraït, perquè em va treure les puces del cap i la son de les orelles, tot obrint-me el camí del triomf al cinema.

La meva carrera a la pantalla fou un reguitzell d’èxits, gràcies a la confiança que em van donar directors de l’altura de Hawks, Cukor, Donen i Hitchcock. A Hawks li dec dues de les meves millors comèdies: Quina fera de nena! i Lluna nova, però també un dels meus personatges més inadequats, el de cap d’una colla de pilots postals a Sud-amèrica de Només els àngels tenen ales. Cukor era un esplèndid director d’actors, no tan sols d’actrius. Donen em va permetre treballar al costat de l’encisadora Audrey Hepburn a Xarada i amb la bellíssima Ingrid Bergman (a la foto) a Indiscreta. Quant a Hitch, sembla mentida, però encara era més garrepa que jo. El darrer film que vam fer, Perseguit per la mort, és un clàssic de la comèdia d’acció, i les escenes de l’avió fumigador i de l’escalada als presidents del Mont Rushmore són difícils d’oblidar.

Em vaig casar cinc cops. Amb la Virginia Cherrill –la cegueta de Chaplin a Llums de la ciutat– vam durar poc més d’un any, però ella llavors es va tornar a casar amb el duc de Jersey per anar ben calenteta. Tothom deia que em vaig emmaridar amb la Betty Hutton per diners, quan en el contracte matrimonial les coses estaven clares, i jo sempre me’ ls he sabut guanyar tot solet, els cabals. Amb la Betsy Drake vam durar deu anys. Era una bona companya, però es va engelosir de la Sophia Loren quan jo rodava a Espanya aquella monumental tifa que es va dir Orgullo y pasión. La Betsy em va introduir al consum de l’LSD amb el doctor Mortimer Hartman. En aquells moments, em va alliberar de la meva afició a l’alcohol i em va escombrar manies i inhibicions. La Dyan Cannon em va donar la meva única filla, la Jennifer, per la qual vaig deixar el cine per fer propaganda de Fabergé i ser l’ambaixador de la MGM, entre altres profitoses ocupacions. La cinquena, la Barbara Harris, va anar a la farmàcia a buscar aspirines quan vaig patir l’hemorràgia cerebral que em va matar. La meva amistat amb el cowboy Randolph Scott ha desvetllat rumors d’homosexualitat. Us diré que érem alts, guapos, rics i que fèiem goig de veure a Santa Mònica.