La figura mítica d’Elvis Presley no ha deixat de créixer d’ençà que va morir, fa quaranta-i-cinc anys. L’audaç i controvertit Baz Luhrmann, l’autor del paradigmàtic Moulin Rouge, ha assumit el repte descomunal de traslladar a la pantalla gran una de les icones del segle XX. El biopic s’erigeix com un del subgèneres més relliscosos i menys estimulants. La poderosa personalitat del creador australià ens assegura una pel·lícula biogràfica decididament atractiva, allunyada de l’ortodòxia més encotillada, però, no obstant això, no aconsegueix eludir alguns convencionalismes (el tram final, amb el declivi físic de l’estrella, voreja el clixé). El seu principal (i sorprenent) defecte és la seva estructura narrativa i dramàtica, vertebrada al voltant de l’esquemàtica (i irritant) confrontació entre el seu protagonista i el seu sinistre manager, encarnat per un caricaturesc Tom Hanks que també esdevé l’embafadora veu narradora. Però Luhrmann, que renuncia sortosament a la pirotècnia més desmesurada (el seu segell inconfusible), compensa aquesta deficiència cabdal quan remarca, amb unes dosis envejables d’energia visual, la intensa, reveladora i subversiva connexió de Presley amb l’univers afroamericà. En els millors fragments assistim a l’explosió transgressora d’un fenomen musical (el rock and roll) que no només transformà la cultura moderna. I Luhrmann plasma les seves ambicions més suggeridores quan estableix un paral·lelisme incisiu entre l’evolució tràgica de l’Amèrica convulsa dels seixanta amb la mort definitiva de la innocència, i la creixent amargor del cantant, atrapat en una conjuntura desencisada. Un incommensurable Austin Butler és un Elvis memorable en un tribut al Rei tan imperfecte com recomanable.
