Si hi ha un país on Jordi Agut (Valls de Torroella, 1975) viatjaria, aquest seria el Japó. I al país del sol ixent és on situa el periodista i escriptor bagenc, redactor d’esports d’aquest diari, La filla del vent (Pagès Editors), la novel·la que clou la trilogia formada per L’últim defensa (2018) i Línia de quatre (2019), tres thrillers trepidants amb què ha retratat la cara fosca de l’esport. La trilogia negra acaba als Jocs de Tòquio, el 2021. La cita olímpica acaba de començar i ja perilla. Ara amb el dopatge de rerefons, l’agent George Mitchell tancarà el cercle iniciat a l’Eurocopa del 2016 i continuat al Mundial de Futbol del 2018. Acompanyat del també periodista d’aquest diari, David Bricollé, Agut presentarà avui (19.30 h), a la llibreria Parcir, el desenllaç d’unes històries que poden presumir d’una trama amb girs sorprenents, d’una estructura mil·limètrica, de diàlegs depurats i d’uns protagonistes que han guanyat intensitat narrativa. I humor... més estripat i més negre.
Per què «La filla del vent»?
A tota la trilogia els títols estan relacionats amb el tema esportiu. L’últim defensa, Línia de quatre i ara La filla del vent que vinculo, en femení, amb Carl Lewis, l’atleta estatunidenc especialista en velocitat i salt de llargada que va guanyar 10 medalles olímpiques, i que és conegut com el fill del vent. També, perquè una part de la història s’emmarca en Chicago, anomenada ciutat del vent.
És a dir, Carl Lewis està net.
Oficialment sí, mai no ha estat sancionat per prendre cap substància. Lewis, que havia quedat segon, es va endur l’or a la final dels 100 metres en els Jocs Olímpics de Seül 88, quan van desqualificar per dopatge Ben Johnson.
El dopatge és el gran mal de l’esport a «La filla del vent». De dopatge n’hi ha hagut sempre?
Sí. Sempre han existit tècniques o substàncies que els esportistes han fet servir per competir i millorar les seves marques. Però fins a final dels seixanta ni hi havia controls ni tampoc la consciència que tenim ara sobre el tema del dopatge ni dels seus perills.
Això vol dir que hauríem de revisar tot el medaller dels Jocs Olímpics, per exemple?
De totes les competicions, no només dels Jocs. De fet, s’estan revisant mostres preses als esportistes des del 2012 perquè ara els avanços tècnics ho permeten. I s’estan traient medalles, sí.
Tot és sospitós?
Trobaríem sorpreses en cada cita olímpica. Per exemple, els rècords dels anys 80, sobretot en l’atletisme femení de l’Alemanya Oriental i en especial en les proves combinades de velocitat i resistència, no s’han superat mai. I això no és normal. Se sap que les atletes prenien hormones que les masculinitzaven.
El tripijocs de les apostes en l’Eurocopa del 2016; la corrupció en el futbol, centrada en el Mundial de Rússia, i ara l’endèmic problema del dopatge situat en els darrers Jocs Olímpics, els de Tòquio. Dona per tancada la negra trilogia esportiva protagonitzada per l’agent George Mitchell?
Sí, la trama iniciada en el primer llibre queda resolta. De fet, quan vaig escriure la primera novel·la no vaig pensar inicialment en una trilogia.
Però diria que ha deixat una porta oberta amb el fill de Mitchell?
És una possibilitat... però també amb el George Mitchell. El que sí que està tancat és el fil que porta a buscar el «dolent» de la trilogia, per dir-ho d’alguna manera.
Li agradava fer trencaclosques?
Quan era petit? No, no era de puzzles, era més dels llibres que et convidaven a triar la teva aventura.
Li ho dic perquè les trames, i en la darrera novel·la també, són un autèntic trencaclosques...
Sí, és cert, i suposo que estic influenciat pels thrillers televisius. A La filla del vent volia que hi sortissin moltes històries i molts personatges vinculats. La diferència amb les altres dues novel·les, que transcorren abans de les competicions, és que aquesta passa en temps real. Dura 16 dies, els mateixos que els Jocs Olímpics i en quatre països i tres continents alhora... Suposo que és perquè, quan llegeixo novel·la negra, el que m’agrada és que em sorprenguin.
I és que el busca quan escriu.
Sí, és una manera de mantenir el lector en tensió. Potser algú podria pensar que hi ha molt clixé i fins i tot que ho forço una mica.
I ho fa?
No diré que no.
En els tres llibres però sobretot en aquest darrer, res ni ningú és el que sembla... o gairebé.
Sí, és l’efecte sorpresa de què parlava, intento que l’estructura formi part de la tensió de la mateixa trama. Tinc molt clar que són llibres que busquen entretenir i jo he après moltes coses escrivint-los, sobretot aquest darrer.
Uneix sense que es facin nosa realitat i ficció. Què és veritat?
Totes les històries que s’expliquen en relació als Jocs Olímpics i als casos de dopatge són certes.
Efedrina, amfetamina, meldoni, furosemida, estricnina... Ha fet un màster en susbstàncies dopants.?
He intentat documentar-me el màxim possible. Però és una novel·la, és ficció, i potser algun metge o expert em diria que tal substància no provoca exactament uns determinats símptomes que a mi ja m’anaven bé per la trama.
La prioritat és la versemblança?
Sí, però també que totes les dades reals que aportis a la novel·la siguin certes.
Si ningú o res no és el que sembla, aquí tampoc ningú no surt ben parat: ni americans, ni russos, ni francesos...
No hi ha cap govern i menys cap agència governamental ni cap persona que sigui realment bona al cent per cent. Però hi ha gent cent per cent dolenta o boja.
Per exemple?
Putin. Tot depèn dels interessos. I que res no sigui el que sembla té a veure amb la feina de periodista. Sempre has de dubtar fins a verificar: d’entrada, no et pots creure res fil per randa perquè les coses no són blanques o negres, estan plenes de matisos que acceptem depenent del que ens interessa o ens afavoreix. És com el twitter. A qui segueixes? Habitualment els qui pensen com tu.
Amb la seva novel·la podem pensar que no hi ha un pam de net en l’esport.
El més net que hi ha a l’esport són els esportistes. Però, com amb tot, també en trobem, de tramposos.
I en el dopatge, sobretot abans, més víctimes que ara?
En un alt percentatge sí. Molts esportistes acabaven dopant-se enganyats. Però no s’ha de ser ingenu. N’hi ha que s’han dopat de manera totalment conscient.
Un altre exemple?
A la Rússia de Putin hi ha dopatge d’estat. Putin voldria tornar a l’antiga Unió Soviètica i l’esport és un mitjà de poder. Però no se salva ningú. Ni russos ni americans. A la NBA, per exemple, el dopatge ha estat a l’ordre del dia.
Ha escrit els llibres que volia?
Totalment. El primer és del 2014 i si llavors m’haguessin dit com voldria que acabés aquesta trilogia seria tal i com és.
Si continua escrivint tornarà al binomi novel·la negra i esport?
No ho se però no serà per temes: des el tràfic d’esportistes africans fins a la violència als camps de futbol. Hi ha camp per córrer.
