Un dels meus compositors de bandes sonores favorits és el novaiorquès d’origen jueu rus Max Herman, conegut professionalment com Bernard Herrmann. L’afició a la música li venia del seu pare, Abraham, i els estudis de composició els va efectuar sota la direcció de Gustav Heine. Els referents en principi foren Hector Berlioz, Aaron Copland i Darius Milhaud, i va ser company de Jerome Moross, l’autor de partitures tan encomiables com les de Grans horitzons i El Cardenal.

El debut de Herrmann al cine va anar de la mà d’Orson Welles a la RKO, amb la mítica Ciutadà Kane. Es coneixien perquè Herrmann havia col·laborat amb el Mercury Theatre i, sobretot, havia posat música al famós programa de ràdio de la CBS La guerra dels mons, on Welles va espantar l’audiència fent creure que es produïa una invasió alienígena i no pas que es tractava d’una versió de la novel·la de H.G. Wells. La continuació al costat de l’Orson fou el malaguanyat comentari musical de la seva segona pel·lícula The magnificent Ambersons –aquí titulada El cuarto mandamiento. We-lles treballava en dos altres films al mateix temps, un dels quals, It’s All True, l’obligava a viatjar al Brasil i deixar en mans dels productors el muntatge dels Ambersons, la cinta va ser retallada en 50 minuts. Així, la música de Herrmann, que volia constituir una contraposició entre l’apogeu i caiguda de l’aristocràtica nissaga d’Indiana, no tan sols va restar amputada, sinó que va patir afegitons a càrrec del funcionari Roy Webb. Aquell mateix any de 1941 va aconseguir l’únic Oscar per The Devil and Daniel Webster, de William Dieterle, on incorporava arranjaments de populars melodies folklòriques.

A la seva etapa a la Fox, Bernard Herrmann va posar música a films de tots els gèneres, des del western El jardí del diable fins als èpics com Sinuhé l’egipci, tots dos a la brillant època del cinemascope dels anys 50. Però per a mi els que trobo més interessants són els anteriors El fantasma i la senyora Muir, de Joseph L. Mankiewicz, amb un embolcall romàntic a les escenes entre la viuda Lucy Muir (Gene Tierney) i l’espectre del capità Daniel Gregg (Rex Harrison); i Ultimatum a la terra, de Robert Wise, en la qual gosa fer servir el theremin, un dels primers instruments musicals electrònics, molt escaient per a la ciencia-ficció.

La filmografia per a Hitchcock és la que li ha proporcionat més fama. Tothom recorda els esgarips dels violins a cada punyalada en l’escena de l’assassinat de Janet Leigh a la dutxa de Psycho i la meravellosa partitura que acompanya el seguiment de Kim Novak per part de James Stewart pels carrers de San Francisco, sense oblidar el moment del descobriment de la somniada Madeleine a l’hotel o el tràveling en rodó del petó a prop de la Mission of San Juan a Vertigen. Malgrat tot, Hitch i Herrman es van acomiadar, perquè al director no li agradava la reiteració dels temes del compositor i preferia una partitura més actualitzada. En el seu darrer treball, just abans de morir, Herrmann va trobar inspiració jazzística per al recorregut del turmentat Robert de Niro a Taxi Driver, de Martin Scorsese.