Quiosc

Regió7

TRIBUNA

La imatge del que no té imatge

| ARIADNA TORRES GIMÉNEZ

Dos cubs de vels de seda superposats suren a l’interior de les capelles d’entrada de l’edifici que havia sigut el convent de Sant Francesc de Santpedor i que actualment és l’auditori del poble i un espai polivalent. El cub de vels blancs de l’esquerra, és eteri, misteriós i celestial. El cub de l’esquerra adopta una tonalitat de negre profund en els espais on més capes de vels conflueixen. Al centre de la nau, un enorme cub velat amb seda negre, deixa entreveure una sèrie de cubs que el contenen a manera de nina russa. El nombre de cubs observables varia en funció de la llum que entra per l’obertura del sostre de l’absis i l’altra entrada de claror que hi ha al costat dret de la façana principal de l’edifici. On hi havia hagut l’altar del convent, una muntanya de cendra de dues tonalitats diferents de gris assenyala el sostre cobert per un núvol de fum que recull els últims rajos de llum del dia.

El polifacètic artista Joan Villaplana (Manresa 1976) va inaugurar la seva instal·lació artística titulada La imatge és cendra l’1 de juliol i es pot visitar fins al 27. Ens convida a introduir-nos al cor del misteri d’allò que existeix més enllà dels límits de la raó i la percepció humana. Dins el que havia estat el convent del poble, tot adopta un aire de veladura de llums i d’ombres. El fum que corona l’absis també remet a la idea del velat, d’allò que es manté ocult.

Villaplana ve d’una família d’artistes apassionats per la imatge. Els seus dos avis paterns foren dos grans pioners de la fotografia. L’avi era un gran retratista, i l’àvia, que també era il·lustradora, construïa els decorats de l’estudi, feia els retocs fotogràfics i acoloria manualment i amb gran mestria les fotografies del marit. El pare, Joan Villaplana Xarpell (1936-2021), que era un apassionat del retrat humà i la fotografia paisatgista, va experimentar tots els canvis tècnics del pas de la fotografia analògica a la digital i va ser de les primeres persones de la península en revelar en color. Amb aquest llegat, no és d’estranyar que, a part de la qüestió mística i metafísica, també hi hagi en el treball de Joan Villaplana una reflexió filosòfica sobre la imatge. Imatge, que ve de la paraula llatina imago, significa retrat, copia, imitació. Ens relacionem amb el món a través d’imatges, és a dir a través de la representació de les coses i no pas amb les coses en si. El nostre contacte amb el món no és pas directe, en mig s’interposa el nostre sentir i pensar. Com anuncia el títol de l’exposició, la imatge és cendra perquè no representa l’essència de la cosa sinó el rastre que testifica que hem estat en contacte amb ella.

Villaplana s’entronca en la tradició que amaga per advertir i ressaltar el misteri. Si no ho veléssim, no ho veuríem, no podríem advertir la magnificència d’allò que no pot manifestar-se directament. La veritat està velada, com les peces d’aquesta instal·lació, que ens confronten amb els límits de la percepció i ens convoquen a buscar endins el misteri del buit que ens agermana.

La seva proposta artística genera un oasi de silenci on resguardar-se del bombardeig constant d’estímuls als quals estem abocats. Vivim en la societat del soroll, de la immediatesa i de la recerca de l’excitació i la commoció. Cada cop necessitem més intensitat per sobreposar-nos a la manca creixent de sensibilitat. La nostra mesura és la desmesura i cada vegada necessitem experiències més fortes per sentir-nos vius. Així és com anem penetrant en l’espiral de la insatisfacció crònica i la demanda constant de novetat, tan útil per fer girar els engranatges de la societat de consum. Aquest xoc d’emocions constants tant característic de la nostra cultura de la distracció i la dispersió, contrasta diametralment amb la proposta de Villaplana, en la qual les emocions de xoc que atordeixen i alienen no hi tenen lloc. Aquesta instal·lació artística ens convida a la vida atenta i a canviar la intensitat per la profunditat que permet que les experiències deixin empremta i pòsit per ajudar-nos a digerir el viscut i transmutar en sentiments l’impacte efímer de les emocions.

Villaplana crea un espai religiós, en el sentit etimològic de la paraula, ja que, immersos en la seva proposta, vam quedar relligades, per uns instants, totes les persones que allí érem. Les peces, d’exquisit poder evocatiu, eleven per sobre del bé i del mal, és a dir, per sobre de qualsevol tradició moral que intenti monopolitzar la condició espiritual de l’ésser humà.

Compartir l'article

stats