Era una nit al més cru de l’hivern. Una nena de set anys estava plantada davant de la porta d’una sala de cinema a la gran ciutat. Anava coberta amb una manta ratada, calçava uns sabatots massa grans per als seus peuets i es cofava amb un tarot mig esquinçat. El fred s’acarnissava damunt d’ella sense compassió. A les butxaques duia capses de llumins, que oferia als espectadors que sortien de les sessions del capvespre. Els fumadors, a vegades, no tenien mistos per encendre el cigarret, i ella era allí per vendre’ls-hi a deu cèntims. Aquella nit inclement, però, quasi ningú havia anat a veure la pel·lícula de l’Oest amb en John Wayne i l’Henry Fonda, i els quatre gats que ho havien fet, o no fumaven o tenien massa pressa per arrecerar-se a la llar.

Així doncs, la nena no havia pogut vendre cap capseta i no podia portar la xavalla a casa. Trobaria el seu pare malalt dels pulmons respirant entre esbufecs, dormint només a estones, i la seva mare plorant en silenci en un racó. Les llàgrimes eren l’únic que feia passar dels ulls gola avall moltes nits, aquella dona, perquè el poc que hi havia per menjar, sopes de pa i llet, ho guardava per al marit i la filla.

La pobreta, tremolosa, es va anar a arraulir a la porta del local, sota l’atrotinada marquesina. Per escalfar-se les mans, va encendre un llumí, després un altre i un tercer. Els treia cadascun d’una caixeta diferent, a fi que no es notés la minva. Llavors va veure que la porta del cinema deixava filtrar per sota un fil de llum. La va empènyer i va notar que s’obria fàcilment. Al mig del vestíbul hi havia un homenet molt petit, gairebé un nan, que portava penjada del coll una safata amb llaminadures. «En vols?», li va oferir, «avui tampoc no n’he venut cap». La nena va agafar uns caramels de llimona i de maduixa, que li agradaven molt. «Que em puc emportar cacauets per al pare?» –preguntà, un xic avergonyida de la gosadia. L’homenet va fer que sí amb el cap i va esbatanar els llavis en un ample somriure, mentre li oferia passar a la sala de projecció.

Ella va travessar les cortines gruixudes i va anar a seure a una de les butaques vora del passadís central. Els llums es van apagar a poc a poc. Llavors va encendre més mistos per poder filustrar al seu voltant. Tot de cop va sentir una veu darrere d’ella. «Que vols veure la pel·lícula?». Era el projeccionista, que parlava des del galliner, un home alt com un gànguil i amb una gorra de la MGM a la closca. «Quina pel·lícula?», preguntà ella. «El màgic d’Oz», va dir ell, i afegí: «T’agradarà».

La petita venedora de mistos s’aclofa al seient, disposada a gaudir de les imatges fascinadores que il·luminen la pantalla. Quan la Dorothy del film ha cantat Over the rainbow i es troba a la Ciutat Maragda amb els seus amics, l’Espantaocells, l’Home de Llauna i el Lleó Poruc, es dirigeixen a l’espectadora, la miren de fit a fit i la conviden. «Vols venir amb nosaltres? Serà molt divertit!». La nena no s’ho fa dir dos cops. Amb una embranzida, es fica dins la pel·lícula i desapareixen tots en una boira de sucre, cantant i ballant pel camí groc.

«I la nena no es mor de fred?», em pregunta el meu fill. «Aquest cop, no. A Oz no hi fa fred, ni es passa gana. Totes les nenes són felices, fins que es fan grans».