Tothom té les seves obsessions, constata Òscar Pardo (Gironella, 1988), i les seves prenen sovint la forma d’un relat que, en companyia d’altres textos nascuts també de pulsions més o menys conscients i irracionals, formen La dèria, un recull narratiu que ha vist la llum amb Gramma, el segell d’autoedició de Pagès. «No tenia la voluntat d’escriure uns contes centrats en un tema, però quan n’estava recopilant uns quants em vaig adonar que hi parlo de les manies tolerades que tenim tots, però portades a l’extrem», afirma l’autor.

A Pardo l’exaspera la impuntualitat i potser per això l’Emma, la protagonista d’On time i presidenta del Partit per a la Puntualitat, obté majoria absoluta i guanya les eleccions. La fal·lera per la tecnologia, el deler de l’escriptura, la fascinació de la telerealitat... els contes de l’escriptor, professor i músic del Baix Berguedà són els punts de mira d’un manual de fixacions i dèries que emergeixen sense un guió preestablert. «Trec la brúixola, com feia en Ray Bradbury, i miro on em porten els personatges», afegeix: «No tinc idees preconcebudes, el que hi ha és una imatge, que pot ser l’inici, la part central o el final del relat».

El gironellenc, que toca la bateria en diverses formacions i és professor a l’escola Tallers Musicals de Berga, reconeix que és poc lector de notícies però intenta tenir les antenes posades a allò que passa al seu entorn. «Soc més de llegir i d’escoltar podcasts», explica, i recorda que «de petit, sempre estava imaginant coses». Traient a passejar el sentit de l’humor, assegura que «és difícil viure així... crec que tenia un superpoder!».

L’autor de La dèria admet que un cop la brúixola li ha marcat el nord, «tinc la sensació que no governo jo, els personatges cobren vida i tu els has d’anar seguint; m’agrada que sigui així, perquè veig que em funciona, no he de forçar res, és una manera de fer que em surt de forma natural». Fa dos anys, va ensenyar una primera mostra de talent narratiu a Una apocalipsi i una truita de patates (2020), títol d’un treball iniciàtic en el que ja va convertir la incontinència grafòmana en un volum de contes plens d’humor.

«Escriure i llegir són dues dèries?», es pregunta Pardo. El personatge de La parella perfecta transita entre la realitat i la ficció que redacta sense distingir l’una de l’altra; per la seva part, la dona de La dèria no pot parar de llegir. «Escriure és molt fort», reconeix Pardo, a qui la solitud i el silenci acompanyen quan està cara a cara amb el full en blanc. I el llegir? «És com el respirar, està dins teu, és un acte que duem a terme de manera inconscient, tota l’estona tenim lletres al nostre voltant», afegeix. No és d’estranyar, doncs, que la caricatura d’aquesta mania sigui l’obsessió de la dona per fer-ho passar tot per l’escrutini dels seus ulls.

La vocació introspectiva de les peces de Pardo també deriva cap a qüestions de denúncia social en altres relats de La dèria. Una mirada grotesca, però no per això inimaginable, a la teleporqueria tinta Les aventures d’en Boris: Operació Fluids, un spin-off autoritzat, on els concursants d’un programa televiu de finals del segle XXI competeixen entre ells per ser els millors excretant els fluids corporals. «És una sàtira de la televisió que tenim i de la telerealitat, els talent shows... ho volia dur a l’exageració, al paroxisme, amb humor, i el relat farà riure, però si furgues et preguntes fins on arribarem», es qüestiona l’autor.

I a l’Òscar Pardo quines dèries el preocupen? «Jo soc molt pessimista, crec que anem molt tard i estem condemnadíssims», exposa: «No farem res fins que no passi alguna cosa molt grossa, realment greu. Tot allò de que la pandèmia ens canviaria... no hem canviat res. Fa temps que vivim molt per sobre de les nostres necessitats».

Com en el primer recull de relats, el futur ja és aquí i el territori de la ciència ficció esdevé per al narrador gironellenc «un recurs per parlar del present» amb totes les seves problemàtiques que es projecten cap endavant, als propers anys, les següents dècades. «No m’agrada fer vaticinis», indica Pardo, però aventura que potser tard o d’hora es portarà un robot als tribunals com passa al conte El judici. Per això, «la ciència ficció és un gènere que parla de les coses que passen avui en dia». Un apunt interessant d’un autor que ara vol provar amb el relat llarg i la no ficció a través de l’assaig.