John Fante

M’he passat dies caniculars llegint bona part de l’obra de l’escriptor americà d’ascendència italiana John Thomas Fante: les quatre novel·les del cicle Bandini , els llibres de contes publicats per Anagrama sota els títols de Hambre i El vino de la juventud, així com el seu relat curt Mi perro Idiota. Jo acostumo a agafar amb prevenció els autors que parlen massa de la seva pròpia vida, però Fante –com la Lucia Berlin– cada volta que dona als fets ho fa amb noves perspectives, el seu món és tan definitori d’uns llocs i uns personatges i el seu estil tragicòmic resulta tan sincer, gens postís, que m’engrapa sense remei. Fante no va tenir gaire èxit en vida, va anar fent tombs de Colorado a Califòrnia, fins que Charles Bukowski el va considerar el seu autor de referència dins del realisme brut. Avui el considero fonamental, al costat del mateix Bukowski, de Raymond Carver i de Richard Ford.

Fante va ser guionista a Hollywood, feina que van fer també durant un temps noms tan il·lustres com William Faulkner, Francis Scott Fitzgerald i Raymond Chandler. Va compartir amb ells el desencís d’estar tancat en un despatx de la productora, llegint manuscrits, potinejant-los, presentant sinopsis que ningú no en feia cas i, quan l’avorriment els engrapava, bevent whisky i jugant a cartes, tal com ens ho descriu a la seva novel·la Sueños de Bunker Hill. Molts cops sortien als crèdits dels films, tan sols per haver refet a corre-cuita un diàleg o perquè el guionista principal s’havia retirat per vergonya o desacord. La seva filmografia no és ni gaire extensa, com la de Ben Hecht, ni gaire lloable, com la de Paul Schrader. El seu any fou el 1962, quan Edward Dmytryk li va encarregar que col·laborés en els guions de La gata negra –el primer film de Hollywood en el qual s’abordava el lesbianisme, amb Barbara Stanwyck i Capucine– i l’hagiografia de Sant Josep de Cupertino titulada El hombre que no quiso ser santo. Abans havia participat en el desastre d’It’s all true, el projecte que Orson Welles va haver d’abandonar i la RKO va massacrar. L’única adaptació que va efectuar en vida d’una novel·la seva va ser Llenos de vida, que va dirigir Richard Quine, amb Judy Hollyday i Richard Conte de protagonistes.

Després de la seva mort, el 1983, per complicacions de la diabetis que l’havia deixat cec i sense cames, l’obra de Fante ha estat portada a la pantalla en tres ocasions. El 1989, el nostre amic de Fecinema el director belga Dominique Deruddere –va ser premiat a la VIII edició del nostre festival per The Wedding Party– va rodar una versió ben aprofitable d’Espera a la primavera, Bandini, amb Joe Mantegna i Ornella Muti de caps de cartell. Robert Towne va filmar una romàntica Pregunta-ho al vent entre Los Angeles i les platges de Sud-àfrica el 2006, amb Colin Farrell i Salma Hayek. I fa tres anys Ivan Attal va fer un apropament francobelga a Mi perro Idiota, sota el títol de Buenos principios. Per als interessats, val a dir que les dues darreres pel·lícules són al catàleg de Filmin.