Admeto que vaig saber per primera vegada de Shirley Hazzard (1931-2016) poc després del seu cèlebre discurs quan va rebre el prestigiós National Book Award el 2003. Va parlar després de Stephen King, homenatjat per la seva llarga trajectòria, que va fer una defensa tancada de la literatura popular. L’escriptora australiana va argumentar tot el contrari amb una reivindicació de l’alta cultura, amb senzillesa enèrgica.
Nascuda a Sydney el 1931, vint anys més tard va arribar als Estats Units per treballar a les Nacions Unides, després de passar per diverses seus del Govern australià a Hong Kong i Nova Zelanda. A Nova York es va casar amb el crític, biògraf, traductor i novel·lista Francis Steegmuller, i amb ell va viure a París, Anglaterra i Itàlia. Es va enamorar de Capri, on va comprar la Villa Emma, amb vistes al golf de Nàpols. Aquesta sinergia viscuda als tres grans oceans, juntament amb la salsa mediterrània, han format una escriptora particularment sensible, gran lectora de Plató, Dante, Proust i Auden.
Hazzard admet que el personatge de Dora a Tránsito de Venus, un clàssic modern publicat el 1980 i ara recuperat per Alba Editorial i traduït per Jesús Cuéllar, és una dosi suau de la seva mare escocesa, una destructora d’ella mateixa. El seu pare, gal·lès, era un alcohòlic. Tots dos van emigrar a Austràlia en la dècada dels anys vint.
Com a escriptora precoç de versos, va transitar cap a la ficció, després de bona lectura, i encara que la seva obra més coneguda és El gran incendio, novel·la que va aconseguir nombrosos reconeixements a Austràlia i als Estats Units, la reedició d’El Tránsito de Venus descobreix una novel·lista exemplar d’una narrativa exquisida. La trama és senzilla. Dues germanes òrfenes australianes arriben a Anglaterra els anys cinquanta. L’afable Grace, que es casa amb un ric buròcrata, i la independent Caroline, que s’enamora d’un home casat i sense escrúpols, mentre que un altre, Ted Tice, l’assetja amb seducció.
Sobre això construeix un relat sobre els malentesos de la joventut, amb un cadàver sense nom a la primera pàgina. Cal estar sempre alerta quan es llegeix Hazzard, perquè pàgines després sabrem què prepara el destí a Ted Tice, al mateix temps que l’escriptora va deixant pistes per tots els paràgrafs, amb algun parany «per al lector desatent», com ha dit alguna vegada ella mateixa.
El tránsito de Venus és una producció literària en parelles; dues germanes, dos fills malalts, dos rellotges i dos paraigües. I tres continents. Un relat simbòlic, íntim, farcit de poemes, cites i diàlegs intel·ligents. Un exemple: «–No t’estava criticant, estimat amic. És només una qüestió de comunicació. -A la paraula ‘comunicació’ se li va donar l’ostentós èmfasi que Elphinstone havia concedit a ‘problema’».
Un lliurament en quatre episodis –El viejo mundo, Los contactos, El nuevo mundo i La culminaci-ón–, que són el viatge per l’amor i les seves traïcions, amb tot el que això comporta. Amb un final apoteòsic, que ja voldrien alguns dels millors guionistes actuals.
És un llibre preciós, que, com va dir Proust, ens provoca nous desitjos, no només noves respostes. Literatura moderna en estat pur.
