La nova pel·lícula de l’escriptora i cineasta Sylvie Ohayon (va debutar fa vuit anys amb Papa Was Not a Rolling Stone) ens acaba donant molt més del que promet (un fet certament inusual en el cinema actual), i es revela com una de les sorpreses refrescants de la cartellera estiuenca. El film, declaradament autobiogràfic, ens apropa a l’improbable encontre de l’Esther, cap de costureres de la prestigiosa marca Dior, i de la Jade, una noia que viu a la perifèria de París. Dues dones que pertanyen a uns universos socials i morals aparentment irreconciliables, però que desenvoluparan progressivament una atípica i gratificant complicitat. La directora francesa evoca tot un seguit de referents artístics i simbòlics (Pigmalió, la Ventafocs) en una narració que oscil·la harmònicament entre el drama psicològic, el realisme social i la pintura moral. La càmera de l’Ohayon es mou amb la mateixa elegància i precisió que les seves costureres a l’hora de treballar les seves teles, i la seva finor expressiva, tamisada per unes convenients dosis de sornegueria, sap plasmar adequadament en cada pla les emocions i les inquietuds de les seves protagonistes (i dels seus entorns quotidians). Alta costura es decanta obertament pel testimoniatge edificant i esperançador, però la seva autora juga les seves cartes amb una estimable honestedat i sensibilitat, i defuig contínuament del sermó moralista i del sentimentalisme ensucrat. La creadora gal·la creu ferventment en la possibilitat que tots els ciutadans del seu país estiguin integrats en un projecte comú, i la singular (i paradigmàtica) relació maternofilial entre l’Esther i la Jade (un portentós duel interpretatiu entre la veterana Nathalie Baye i la jove Lyna Khoudri) projecta aquest idealisme amb una calidesa reflexiva gens afectada que no grinyola en cap moment.
