Es tractava d’acabar un nivell que correspon a un campament neandertal especialitzat en la caça de cérvols fa 60.000 anys, i encetar-ne un de nou. Però, com explica Palmira Saladié, que codirigeix la nova campanya d’excavacions de l’Abric Romaní de Capellades amb M. Gema Chacón i Eudald Carbonell (tots tres de l’IPHES-CERCA), «vam començar dilluns passat i ja ha sortir un subnivell que ens ha fet canviar els plans inicials». És el que té aquest jaciment, diu, «que sempre dona sorpreses». La campanya, que es tancarà el 26 d’aquest mes, no és una més. Celebra els 40 anys de recerca continuada en aquest jaciment de la Cinglera del Capelló. 40 anys, també, que Eudald Carbonell amb el seu equip van reprendre els treballs allí on ho havien deixat els seus predecessors. L’Abric Romaní s’ha convertit, des de llavors, en un dels jaciments més importants del món per conèixer les societats neandertals i l'efemèride s'ha volgut celebrar, coincidint amb la festa major de Capellades. El tret de sortida dels actes va ser dissabte; avui, el jaciment acollirà un concert de Tarta Relena, amb entrades exhaurides de fa dies; i, dimarts, Carbonell oferirà una xerrada-vermut (12.30 h), titulada "40 anys amb el salacot", sobre la història i experiències d'aquestes quatre dècades d'excavacions. Serà als jardins del Capelló, amb entrada lliure; a la tarda, també demà, a les 6 i a les 7, es farà tallers d'eines i foc a la prehistòria, a l'Abric Romaní, a càrrec de Miquel Guardiola, de l'IPHES-CERCA.
En la campanya d'enguany prenen part 22 persones, de les quals 8 són investigadors i investigadores de l'IPHES-CERCA. A més, hi ha 4 estudiants de doctorat de l'IPHES-URV, a més d'altres estudiants i investigadors de Madrid, França i Israel.
Eudald Carbonell, arqueòleg i director d'excavacions de l'Abric Romaní
40 anys. Què li ve al cap?
Em recorda que m’he fet vell aquí. És el reconeixement del temps en tu mateix. Si ho acceptes entres en una dimensió diferent, que és la saviesa.
Com va arribar a Capellades?
El meu professor, el Dr. Ripoll, ja havia excavat aquí i buscàvem jaciments. L’Abric Romaní feia 40 anys que estava aturat.
Què el va atreure?
Que era un jaciment històric, un lloc que podia tenir molta informació de la vida del passat. El que ha mogut la meva vida ha estat el coneixement humà.
Amb què es queda, d’aquests anys?
He contribuït amb l’equip a preparar una matriu disciplinària; he format centenars d’arqueòlegs i m’he format amb ells. I el record més important és la formació científica i personal. I, òbviament, el conjunt de nivells que m’han permès conèixer com el foc va socialitzar els humans, els neandertals. Aquest jaciment és el que ha excavat més fogars neandertals de la història de tot el món.
Per què?
Per on és situat, un massís de travertí. Les capes s’han anat situant una a sobre de l’altra al llarg de molt de temps. És el que diem excavacions pompeianes perquè la fusta també es conserva i podem excavar sovint en tres dimensions. I això és molt estrany en arqueologia.
Aquí faltaria trobar...
Neandertals, sí. Pel tipus de jaciment en poden sortir perquè pot canviar el tipus d’ocupació. És difícil però possible. Jo sempre dic que l’Abric Romaní és un complement d’Atapuerca: allí està ple d’humans; aquí al revés, ple de focs. Allí, ni un.
Per què?
No ho sabem. Però arqueològicament l’Abric Romaní és molt interessant perquè ens permet conèixer la vida domèstica dels neandertals com cap altre jaciment.
El millor?
En la meva opinió, sí. Hem excavat 200 o 300 fogars neandertals, no hi ha cap altre jaciment al món on passi això. I no se li dona importància perquè som fetitxistes, els humans. Jo també. Per comparar: la cara que hem trobat aquest any a Atapuerca és la més important que he trobat a la meva vida... perquè és la cara. Una cara que és molt com la nostra. Jo aquí, veig els neandertals [mira l’equip d’arqueòlegs, treballant]. Si els canvies els vestits per les pells, agrupats, ja tindríem un assentament de neandertals. Som en el mateix lloc que ells.
Què és el moment més important que ha viscut aquí?
Trobar les fustes. Quan en fan reproduccions, surten les nostres. Les feien servir per caçar, per seure, per posar el menjar a sobre, com a porres... Són els estris més singulars. I els fogars, perquè el foc socialitza els humans i els neandertals se socialitzen amb el foc. El primer que feien quan arribaven a un indret era fer foc. Els qui passaven pel riu i veien un fil de fum ja sabien que hi havia gent del seu clan.
L’any que ve es jubila. De tot?
De les responsabilitats. S’acaba un cicle. Però continuen els deixebles, que en saben més que jo. S’ha de deixar pas a la gent perquè pugui demostrar les seves capacitats. El pitjor és no acceptar que el temps passa.
Si ets un primitiu, ets un neandertal. Ens ho hem de replantejar?
Tant de bo fos neandertal i en comptes del 3% d’ADN en tingués el 20%. La nostre espècie, l’ homo sapiens actualment, és imbècil. La gent escolta un ignorant perquè li interessa més una bestiesa que una veritat.
A què ens ajuda l’arqueologia?
A fer-nos més humans. Per a mi el coneixement del passat només té sentit sabent què volem fer en el futur. I la meva fe en aquesta espècie és petita.
Palmira Saladié, investigadora de l'IPHES-CERCA i directora de l'excavació de l'Abric Romaní
Per què en diuen, de l’Abric Romaní, la Casa dels Neandertals?
Perquè el que extraiem són petites imatges de la vida quotidiana d’aquests humans que avui sabem que són germans nostres, casi de la mateixa espècie, amb els quals ens vam hibridar i hem conviscut uns quants milers d’anys a Europa.
I què en sabem?
L’Abric Romaní ens ha ajudat a entendre que aquests individus eren molt més complexos, molt més intel·ligents i probablement molt més empàtics del que ens pensàvem fa 30 o 40 anys. Crèiem que els neandertals era una espècie humana rude, amb molt poques capacitats, molt agressius... i en realitat tenien una capacitat adaptativa a qualsevol entorn, vivien en grups i aquesta socialització és el que els va garantir la supervivència durant milers d’anys a Europa.
Hi ha cap jaciment com aquest?
No. L’Abric Romaní té la singularitat de la manera com l’hem excavat, en extensió: són 300 metres quadrats; ara som a 11 metres del primer nivell on es va començar; en queden 20... N’hi ha d’altres, de jaciments de gran importància al país, com el de Serinyà i les Teixoneres, de Moià, que tenen vestigis i restes neandertals. Nosaltres no la tenim, aquesta resta humana.
I entra dins de les possibilitats?
Possible ho és, nosaltres ho esperem. L’Abric Romaní és un lloc d’hàbitat però sobretot utilitzat de pas: uns quants caçadors estableixen un campament uns quants dies i tornen a marxar. No trobem cap resta humana perquè l’habitual no seria enterrar-los aquí però podríem trobar una dent de llet, que és el que passa a molts jaciments.
On són ara?
Ara estem arribant als 62.000 anys. En aquest jaciment el sediment entra molt ràpid i té molta resolució.
I això què vol dir?
Nosaltres baixem un metre i han passat 1000 anys. Sembla moltíssim temps però en realitat un metre en qualsevol altre jaciment normalment són 10.000, 20.000 o 100.000 anys. I és per això que tenim la capacitat d’entendre el dia a dia. Quan passa l’aigua el que fa és segellar aquests nivells, els protegeix i els trobem tal com els van deixar l’últim dia que van marxar.
Han trobat restes de cérvols , cavalls, una excepcional pala de fusta amb mànec...
Sí. Hem tret eines de fusta, una tecnologia que sabem que coneixien però de la qual hi ha molt pocs vestigis al món. I aquí hem trobat peces que són espectaculars sobretot des del punt de vista del desconeixement que tenim d’aquests tipus d’activitats.
I que expliquen com vivien.
Som arqueòlegs i el que realment ens interessa és l’evolució de la conducta humana. I per saber com ens hem construït l’homo sapiens necessitem saber les espècies anteriors. Perquè al final és una de les herències, a més de la biològica. La nostra conducta cultural té una tradició de 2 milions i mig d’anys i els més propers a nosaltres són els neandertals.
On situaria l’Abric Romaní en el mapa dels jaciments a la península?
Jo crec que l’Abric Romaní és un jaciment molt maltractat des del punt de vista social. És a primera línia pel treball que s’ha fet, per la feina de l’Eudald Carbonell durant 40 anys: hi ha pocs jaciments que s’hagin excavat així. En el món acadèmic és un assentament molt ben valorat, però, en l’àmbit social, el fet que no hi hagi la resta humana ha provocat que anem una mica a remolc, que encara no tinguem el museu que fa molts anys que perseguim. Un museu per a Capellades perquè el pugui gaudir la gent del poble des d’un punt de vista cultural, del coneixement, però també econòmic... Trobar aquesta petita resta humana, ni que fos una petita dent, hauria empès el jaciment.
