Londres. Pla general. Exterior. Dia. En un zoom cap endavant, la càmera s’introdueix al pis de Baker Street 221 B on Sherlock i jo acabem d’esmorzar. El gran detectiu es prepara per fer una de les coses que més odio –l’altra és que em digui «reina» quan ens llevem– i que consisteix a tocar el violí. No és veritat que en sigui un virtuós. Més aviat sembla que xafi amb contumàcia la cua d’un gat, però ell s’entesta que ha inventat Schönberg abans d’hora. Encara bo que la senyora Hudson anuncia la presència d’una visita, que ens ha d’alliberar del nostre avorriment.

Entra un home normal i corrent, vestit com tants i calb com molts. Amb un cop d’ull, Holmes li etziba: «Veig que sou un home casat, no aneu bé amb la dona, sou garrepa i molt aficionat al criquet». La gent sol quedar-se de pedra quan el mestre l’endevina. «Com ho sabeu?», pregunta l’home normal i corrent, ara amb cara de babau. «Molt senzill», replica l’excels, «l’anell a l’esquerra diu que sou casat; la taca a la bragueta diu que la dona no us ha volgut satisfer de bon matí, heu vingut en tramvia i us heu refregat amb alguna mossa rodoneta; que hàgiu agafat el transport públic vol dir que no gasteu de més i la mà dreta molt més grossa, abonyegada i bruta és la que feu servir pel bat».

El visitant es diu Dick Eatpussies i viu a Croydon, a l’altra banda del Tàmesi. Ha vingut a veure’ns perquè el seu nebot Rod, periodista al Yellow Shit Journal, ha desaparegut ja fa una setmana i té por que algú li hagi pogut fer mal. En Rod s’havia trastocat i s’entestava a investigar què es cuinava al darrere de la fuga cap a Montenegro de Lord Drumsplayer, tresorer del Partit Conservador, amb una gran part de les donacions dels hisendats i dels impostos dels escorxats. Les seves recerques l’havien portat a sospitar amb fonament que tots els membres del partit en el poder hi estaven enfangats. El galtes de Lord Drumsplayer, encarregat de fer sortir els cabals fins a un paradís fiscal, havia acceptat el càrrec de cap de turc oficial, però els diners se’ls repartirien entre tots els capitostos de forma secreta i segura. O sigui que es tractava d’un traspàs de capitals públics a butxaques privades en un camp de joc neutral.

Nou cas d’en Sherlock

Sherlock havia sentit a parlar de la magna estrafolla als mitjans anarquistes de la ciutat, on tenia confidents. Va fer preguntes i més preguntes a en Dick per assabentar-se que el seu nebot Rod tenia un amagatall a casa d’una pagesa cepada a Northumberland. S’entaforava allí i ho vam encertar. En Rod va sortir tot esverat d’una cambra secreta. «Empari’m, senyor Holmes, que volen fer-me la pell!», implorava.

El mestre de tots els detectius va anar a visitar el seu germà Mycroft al Club Diógenes, que, com tothom sap, és una tapadora dels serveis secrets. Li va proposar: «Escolta, Mycroft: us diré on es troba el periodista bocamoll que busqueu. El mateu allà mateix i jo m’encarrego de fer-ho passar per un crim passional». En Mycroft se’l va mirar brandant el cap: «Què vols a canvi?». I ell, desmenjat: «Oh, res! He vist un Stradivarius molt bonic a l’aparador d’un luthier de l’Strand».

Avui el meu company s’ha llevat i m’ha dit: «Bon dia, reina!» i s’ha posat a tocar el nou violí amb els mateixos grinyols de sempre. Pla general. Exterior. Dia. Fi.