Quiosc

Regió7

ENTREVISTA Palmira Saladié Investigadora de l’IPHES-CERCA i directora de l’excavació de l’abric romaní

«Trobar una resta humana hauria empès el jaciment »

Treballa des de fa 30 anys a l’assentament anoienc, que qualifica de «molt singular», molt valorat en l’àmbit acadèmic però poc en el social

Palmira Saladié amb Eudald Carbonell MARTA PICH

Per què en diuen, de l’Abric Romaní, la Casa dels Neandertals?

Perquè el que extraiem són petites imatges de la vida quotidiana d’aquests humans que avui sabem que són germans nostres, casi de la mateixa espècie, amb els quals ens vam hibridar i hem conviscut uns quants milers d’anys a Europa.

I què en sabem?

L’Abric Romaní ens ha ajudat a entendre que aquests individus eren molt més complexos, molt més intel·ligents i probablement molt més empàtics del que ens pensàvem fa 30 o 40 anys. Crèiem que els neandertals era una espècie humana rude, amb molt poques capacitats, molt agressius... i en realitat tenien una capacitat adaptativa a qualsevol entorn, vivien en grups i aquesta socialització és el que els va garantir la supervivència durant milers d’anys a Europa.

Hi ha cap jaciment com aquest?

No. L’Abric Romaní té la singularitat de la manera com l’hem excavat, en extensió: són 300 metres quadrats; ara som a 11 metres del primer nivell on es va començar; en queden 20... N’hi ha d’altres, de jaciments de gran importància al país, com el de Serinyà i les Teixoneres, de Moià, que tenen vestigis i restes neandertals. Nosaltres no la tenim, aquesta resta humana.

I entra dins de les possibilitats?

Possible ho és, nosaltres ho esperem. L’Abric Romaní és un lloc d’hàbitat però sobretot utilitzat de pas: uns quants caçadors estableixen un campament uns quants dies i tornen a marxar. No trobem cap resta humana perquè l’habitual no seria enterrar-los aquí però podríem trobar una dent de llet, que és el que passa a molts jaciments.

On són ara?

Ara estem arribant als 62.000 anys. En aquest jaciment el sediment entra molt ràpid i té molta resolució.

I això què vol dir?

Nosaltres baixem un metre i han passat 1000 anys. Sembla moltíssim temps però en realitat un metre en qualsevol altre jaciment normalment són 10.000, 20.000 o 100.000 anys. I és per això que tenim la capacitat d’entendre el dia a dia. Quan passa l’aigua el que fa és segellar aquests nivells, els protegeix i els trobem tal com els van deixar l’últim dia que van marxar.

Han trobat restes de cérvols , cavalls, una excepcional pala de fusta amb mànec...

Sí. Hem tret eines de fusta, una tecnologia que sabem que coneixien però de la qual hi ha molt pocs vestigis al món. I aquí hem trobat peces que són espectaculars sobretot des del punt de vista del desconeixement que tenim d’aquests tipus d’activitats.

I que expliquen com vivien.

Som arqueòlegs i el que realment ens interessa és l’evolució de la conducta humana. I per saber com ens hem construït l’homo sapiens necessitem saber les espècies anteriors. Perquè al final és una de les herències, a més de la biològica. La nostra conducta cultural té una tradició de 2 milions i mig d’anys i els més propers a nosaltres són els neandertals.

On situaria l’Abric Romaní en el mapa dels jaciments a la península?

Jo crec que l’Abric Romaní és un jaciment molt maltractat des del punt de vista social. És a primera línia pel treball que s’ha fet, per la feina de l’Eudald Carbonell durant 40 anys: hi ha pocs jaciments que s’hagin excavat així. En el món acadèmic és un assentament molt ben valorat, però, en l’àmbit social, el fet que no hi hagi la resta humana ha provocat que anem una mica a remolc, que encara no tinguem el museu que fa molts anys que perseguim. Un museu per a Capellades perquè el pugui gaudir la gent del poble des d’un punt de vista cultural, del coneixement, però també econòmic... Trobar aquesta petita resta humana, ni que fos una petita dent, hauria empès el jaciment.

Compartir l'article

stats