El tren, un escenari tremendament cinematogràfic, ha impulsat una llarga i brillant filmografia, en què hi trobem des de la llegendària Alarma a l’exprés (Alfred Hitchcock, 1938) fins a la impactant Snowpiercer (Bong Joon-ho, 2013). L’idil·li cinèfil amb l’univers ferroviari continua amb Bullet Train, que està molt més a prop del segon títol esmentat que del primer. El nou film de David Leitch ens presenta un sicari certament especial, Ladyburg, que haurà de renunciar temporalment a la seva filosofia zen quan assumeixi el seu nou encàrrec: robar un enigmàtic maletí en el tren d’alta velocitat que uneix les ciutats nipones de Tòquio i Morioka. La pel·lícula s’inspira en la novel·la Maria Beetle, de Kotaro Isaka, i exhibeix amb vehemència tots els tics del thriller gamberro, una de les derives més relliscoses de la postmodernitat fílmica. L’arrencament és prometedor i sucós: la presentació de Ladyburg (un carismàtic Brad Pitt), amb el fons musical del mític Staying Alive, és certament impagable. El director nord-americà, especialitzat en un cinema d’acció que abraça les muntanyes russes més vertiginoses (ha signat cintes com John Wick i Atómica), ha bastit, però, un Dragon Khan declaradament sarcàstic que es desinfla a poc a poc fins a un tram final que només genera indiferència. Les idees visuals i dramàtiques de Bullet Train, que trenca la linealitat narrativa amb continus flashbacks (salts cap enrere en el temps) i digressions tocades per l’humor més macabre, s’esgoten ràpidament i el seu metratge excessiu (dues hores i mitja) s’acaba omplint d’una fórmula tan discutible com repetitiva. Aquest encreuament insensat del cinema de Quentin Tarantino i de Takashi Miike adopta tots els defectes del sobrevalorat creador estatunidenc i pràcticament cap virtut del mestre japonès.