L’olotí Jordi Fosas (1976) ha trobat a faltar i molt l’espontaneïtat que es genera al carrer amb els espectacles de la Mediterrània. La primera fira com a director artístic, el 2019, la va haver de muntar a correcuita i les dues últimes les va organitzar en pandèmia. Presencials però amb restriccions. Ara, ja no. La fira manresana celebrarà 25 anys aquest octubre (del 6 al 9) i per a Fosas és, gairebé, com una estrena: «a nivell artístic aquesta és, segurament, la fira que haguéssim fet el 2020».
Digui’m les tres claus de la propera Mediterrània.
Serà una fira en què recuperarem el carrer en tota la seva magnitud amb espectacles de mitjà i gran format que, més enllà de la pandèmia, feia anys que no programàvem i que teníem moltíssimes ganes de fer. La segona és la participació, que ja s’insinuava el 2019 però que es va escapçar per la pandèmia. En aquesta edició hi ha molts concerts ballables i en molts generarem espais per cantar.
I la tercera?
Et diria que la il·lusió: tenim ganes de tornar al carrer, que és l’essència de la cultura popular. Diria que amb la pandèmia hem perdut una mica el generar comunitat i creiem que tornar a ballar i tornar cantar, no cadascú en solitari sinó conjuntament, és necessari.
I sense por?
Crec que la por a nivell general ha desaparegut; altra cosa són les situacions particulars.
És la seva quarta fira però la primera sense condicionants?.
Correcte. I encara hi poso cometes (riu). Però la intenció de la fira no és retornar al 2019, hem d’haver après de tot el que vam canviar per fer les edicions del 2020 i el 2021.
Per exemple?
L’Àrea Professional es quedarà al Casino, al centre, no tornem al Museu de la Tècnica. Això ens ho ha donat la pandèmia, sense ella potser no hauríem canviat la ubicació. L’any passat vam fer una enquesta entre tots els professionals i més del 80 i % van valorar positivament o molt positivament la centralitat de la llotja. Enguany intentarem treure’n el màxim profit.
Ocupant el Casino?
Sí, el nou vestíbul, l’Espai 7, la sala d’actes, les sales d’estudi, el pati amb una carpa més... tot això ens permetrà jugar amb els equipaments escènics: organitzarem presentacions de projectes i itineraris al Kursaal i a l’Anònima per veure tastos de projectes en procés de creació. Amb la llotja al Museu de la Tècnica era inviable.
La pandèmia en positiu?
Aquests dos anys ens han fet reflexionar en diferents àmbits: la sostenibilitat, per exemple. Els artistes que vinguin de fora, aquest any del Quebec i de Taiwan, no actuaran únicament a Manresa, estaran un mes a Catalunya; o el projecte educatiu: portarem la fira a les escoles, no només seran elles les que vinguin al teatre. La pandèmia ens ha fet canviar dinàmiques o accelerar-les, com el Pla d’Impuls a la dansa o l’Obrador d’arrel, per ajudar els artistes en la creació i buscant circuits d’actuació.
Té la sensació d’un primer any?
Sí, una mica sí. El 2019 jo em vaig incorporar el març; va ser una cursa de fons per arribar a temps. Sí que el projecte que presentava tenia un discurs molt clar de què era Fira Mediterrània, l’aposta per aquesta mirada contemporània a l’arrel, i el 2019 ho vam començar a explicar. Però faltava substància... Faltava carrer i participació, maridatges entre artistes professionals i entitats de cultura popular. I, finalment, aquest any podrem veure molt del què el 2019 vam intuir. L’espectacle inaugural, per exemple, amb el circ de la Cia Voël i la colla castellera Tirallongues. La fira ha de pensar en la part professional, hem de generar un circuit, però també ha d’estimular la cultura popular a provar nous reptes. I aquest any, sí.
I apuntalar noms emergents que després esclaten, com Tarta Relena, Marala...
I això ens fa molta il·lusió. Els joves emergents que treballen amb cultura popular ja formaven part de les claus del 2019. Hi ha hagut un canvi generacional absolut. Els creadors dels anys 80 i 90 havien de trencar amb tot l’anterior, la tradició era carrinclona, franquista i totalment identitària. Per tant, que feia l’artista? Anar a la contra.
És la seva missió.
La seva gran missió, sí. Ser crítics. S’havien d’apartar de tot això. Però ara, els artistes joves necessiten connexió amb un passat. Estem en uns moments de tanta globalització que es necessita el local, el que et diferencia, ja no per aconseguir més bolos, sinó en l’àmbit personal. Trencar amb tot aquest imperi anglosaxó que ens ha dominat culturalment... Mira Alcarràs. I aquest moviment s’eixampla per tota la cultura en general: cinema, teatre, música, dansa...
Sembla l’escenari perfecte per a una fira com la Mediterrània.
Sí, és un moment excel·lent. Celebrem 25 anys i recollim tot el sembrat. Des de la fira s’ha generat poder treballar amb una tenora o un acordió diatònic, treure’l del seu marc original i crear a partir de tot això. Cada direcció artística ha posat un accent diferent però totes han buscat aquest experimentar a partir dels instruments o materials de cultura popular. Sovint ens esperem grans noms a la fira, que hi han de ser, però hem de donar joc a tothom, com al talent emergent, per introduir-lo al mercat, una feina que hem de fer com a fundació pública.
Així, què diria que ha aportat la Mediterrània en aquests anys?
Ha desacomplexat tots els àmbits: l’artístic i el professional. No s’ha quedat mirant-se el melic. Poder treballar amb tots aquests materials d’arrel ha fet obrir les programacions: ara hi ha un mercat més enllà del propi àmbit. Ha obert la mirada i si passen coses al país quant a cultura popular, la fira hi té molt a veure. No hi ha referents com la Mediterrània, en trobaríem de sectorialitzats. Ha obert camí també en això.
