Feia onze anys que Antoni Ferrer no exposava a Manresa. Era el desembre del 2005 i la desapareguda sala d’art Xipell va acollir vuit olis, dos dibuixos i una aquarel·la del manresà en una exposició col·lectiva nadalenca amb una trentena més d’artistes. Seria la seva darrera exposició. Antoni Ferrer moriria prematurament tres anys després, el 2009, als 51 anys.
El pintor, autodidacte i enquadrat en el moviment hiperrealista (ell mateix es declarava admirador d’Antonio López), va saltar amb força en l’escena pictòrica a principi de la dècada dels vuitanta. El 1981 va signar Aigua, una mostra a la Caixa de Barcelona de Manresa que va suposar el tret de sortida a la seva projecció com a jove promesa de la pintura. I així va ser, amb exposicions arreu del país i de l’estat. El 1994, i després de set anys de silenci a la ciutat i dos sense mostrar el seu treball, Ferrer exposava a la sala La Plana de la Fundació Caixa Manresa. Ho feia amb El món del silenci, una mostra plantejada com una retrospectiva de deu anys, amb 18 obres, algunes de gran format, que l’artista havia pintat des del 1984. Ferrer definia la seva obra de «realisme màgic», una simbiosi entre el realisme de López i la vessant més onírica de la pintura contemporània. Coetani d’artistes com Ramon Oms, Pere Soldevila i Joaquim Falcó, Ferrer, que al llarg de la seva vida va tenir problemes amb les drogues, ja no tornaria a exposar a la ciutat fins al 2005. Llavors, explicava, buscava en la introspecció «la crítica social».
