S i t’apassiona el terror veritablement inventiu, revulsiu i pertorbador, tens una cita ineludible amb el cinema de Jordan Peele. Aquest realitzador afroamericà, després d’impactar-nos amb les brillants Déjame salir (una de les òperes primes més memorables de l’últim lustre) i Nosotros, la torna a petar amb ¡Nop!, el seu tercer llargmetratge. El seu protagonista, el taciturn OJ Haywood, és el darrer membre d’una nissaga especialitzada en la doma de cavalls i vinculada estretament a la indústria cinematogràfica. La seva monòtona existència donarà un gir radical quan entreveu en el seu ranxo californià un misteriós núvol. Peele ha declarat que volia rodar la gran pel·lícula americana OVNI i que Encuentros en la tercera fase havia estat una de les seves principals inspiracions. Però el gran cineasta és certament murri -i busca l’efecte sorpresa- perquè la seva mirada a la ciència-ficció no té res veure a la que conreà Spileberg en la seva llegendària obra. Per què ¡Nop! és realment una cinta sobre plats voladors i alienígenes? Sí... i no. No farem cap spòiler però podem afirmar que Peele, també responsable del guió, ens sedueix i ens terroritza amb una fantasia summament elaborada i personal que està més a prop de l’esperit maliciós i juganer de Hitchcock. Una de les obres mestres del mestre britànic, Los pájaros (1963), s’erigeix en una de les influències més nítides d’aquest atrevit, llaminer i poderós creuament de ciència-ficció i horror (amb tocs de western) que aconsegueix atrapar-nos (i hipnotitzar-nos) d’ençà el seu fulminant pròleg. L’autor nord-americà defuig sortosament els codis dramàtics i visuals més ortodoxes amb una estructura sinuosa i una posada en escena immaculada que eixamplen els horitzons del cinema de terror amb una indagació apassionant i subtilíssima en l’enigma més retorçat i inaprehensible.
