Hi ha films que conceptualment són una bomba de rellotgeria, com Bones and all, de Luca Guadagnino, que torna a treballar amb Timothée Chalamet, l’actor del seu gran triomf: Call me by your name. Chalamet compartia protagonisme allí amb Armie Hammer, un popular actor que ha hagut de plegar després de rebre nombroses acusacions de canibalisme. ¿I de què va Bones and all? Doncs sí, de canibalisme. En el film, partint de la novel·la homònima de Camille DeAngelis, un parell d’amants adolescents (i caníbals) inicien una road trip per l’Amèrica del Nord dels 80. Més enllà que és inevitable pensar tota l’estona en Hammer, el film és dramàticament molt potent i esdevé una metàfora terrorífica dels Estats Units i del capitalisme neoliberal del moment. No s’escaparà de rebre comparacions amb propostes com American Psycho, tot i que Bones and all és encara més subtil, complexa i poètica, i ratifica el talent de Guadagnino pel terror, que ja havíem corroborat amb la brillant Suspiria. Una altra pel·lícula meravellosa vista a la Mostra és Tar, de Todd Field, que portava quinze anys fora del circuit, malgrat l’èxit de les darreres propostes: In the bedroom i Little children. El seu esperat nou film té Cate Blanchett en el paper central, interpretant Lydia, una directora d’orquestra que assumeix des de Berlín el seu major repte professional. La filla de 6 anys, Petra, serà un suport sorprenent davant les nombroses dificultats professionals i personals que afrontarà la mare. Field ha assumit la direcció del film amb nombrosos riscos formals, que donen al resultat un caràcter fortament autoral i la sensació que som davant d’un dels films nord-americans més singulars i poderosos dels darrers anys. Amb una narrativa magnètica i vivencial, Tar sustenta bona part del suspens en la partitura demencialment extraordinària de Hildur Guonadóottir, Oscar per la BSO de Joker. Ella i Blanchett fan una aportació que sembla deliberadament d’un altre món.