S egur que haureu sentit en alguna ocasió l’aforisme que ningú se’n recorda dels perdedors, només dels guanyadors. No és cert... i l’esport ho ha demostrat sobradament amb nombrosos exemples. La selecció espanyola de waterpolo que competí a Barcelona 92 és llegendària malgrat haver estat derrotada a la final (una de les plates més plorades dels Jocs Olímpics). I això justifica que inspirés fa deu anys un documental (Aigua, infern, cel; rodat pel manresà Joan Soler) i ara una pel·lícula de ficció. 42 segundos reconstrueix l’accidentada preparació d’uns joves esportistes sotmesos a la disciplina pràcticament militar d’un entrenador amb la mà de ferro. I com un equip dividit (entre el sector madrileny i el català) aconseguí unir-se per poder assolir un objectiu comú. Els seus directors (el novell Àlex Murrull i l’hiperactiu Dani de la Orden) partien amb un desavantatge inicial certament obvi (tothom sap com culmina l’odissea dels protagonistes), però, no obstant això, han bastit un drama esportiu que desenvolupa els codis més clàssics d’aquest subgènere (una oda edificant a la solidaritat i l’esforç) amb soltesa i eficiència. El darrer terç (amb la recreació de la final agònica contra Itàlia) està filmat amb un vigor i una autenticitat remarcables (sense la utilització de dobles en les reproduccions dels partits), però 42 segundos flaqueja (i no acaba d’enlairar-se per sobre d’un producte ben manufacturat) quan intenta aprofundir en els traumes íntims de les dues estrelles de l’equip (Manel Estiarte i Pedro García) sense poder transmetre les dosis suficients d’intensitat i de sensibilitat (els plans onírics no funcionen). Un convincent Jaime Lorente s’imposa clarament al seu company, un desigual Álvaro Cervantes, en una evocació només correcta dels perdedors més grans de la història del waterpolo de l’Estat espanyol.
