Quiosc Regió7

Regió7

Anton Granero Martínez | Dissenyador gràfic, editor i gestor cultural
ENTREVISTA Anton Granero Martínez Dissenyador gràfic, editor i gestor cultural

Anton Granero: «Fa més de 40 anys que porto una vida molt activa a Vic»

Vic ha estat la ciutat que el va acollir fa més de 40 anys i és on ha esdevingut un activista infatigable. A Manresa, moltes persones de la seva generació el recorden, sobretot, per la seva vena artística i per la seva vessant d’escolta

Anton Granero Martínez PERE GASSÓ

Ha estat i és una persona vital per a Vic. Ell es considera un gestor cultural i dissenyador, però la seva empremta és al darrere d’iniciatives tan potents com la creació de la Universitat de Vic, Eumogràfic i el Centre d’Arts Contemporànies, del qual encara n’és el director. Ton Granero Martínez va néixer a Manresa el 1954, ciutat on va viure fins als vint anys. El seu pare artístic va ser el professor Josep Maria Massegú, un home del qual en destaca els seus valors com a persona i mestre. El món de l’escoltisme el va captivar i, com a monitor, va tenir molts noms propis que després han tingut protagonisme polític, social i professional al Bages. En el seu pas a Vic hi van influir dos fets determinants: el sentimental i l’artístic. A Osona es van alinear els seus interessos personals i els professionals. Enguany s’ha donat un fet, si més no curiós, que un dels tres finalistes a osonenc de l’any ha estat un bagenc, Ton Granero.

No sembla que el seu origen manresà s’hagi tingut en compte en la seva elecció com a finalista d’osonenc de l’any.

Queda molt clar que s’ha valorat la meva trajectòria a Vic i la meva implicació al Casino, l’Ateneu, a la Universitat, al Centre d’Arts Contemporànies, a El 9 Nou, a l’Atlàntida, etc. Fa més de 40 anys que a Vic porto una vida molt activa.

El Ton Granero artista va fer les primeres passes al Barri Antic de Manresa.

Amb tres amics més vam crear un estudi al carrer Pedregar. Ens dèiem Cul de Got i, ben aviat, vam exposar al Cercle Artístic de Manresa, amb l’acompanyament de textos poètics de Roser Junyent, amb qui posteriorment em vaig casar. Aquesta mostra també es va traslladar a Vic, a la sala del Banc Mercantil de Manresa. Un dels companys va morir d’accident de trànsit i l’altra va emmalaltir, de forma crònica.

L’art contemporani és una de les seves debilitats.

Sí, a Manresa érem pocs els artistes d’art contemporani, era incipient. En passar a viure a Vic vaig trobar-me un col·lectiu més nombrós que s’identificava amb aquestes tendències.

Però a vostè se’l coneix més com a dissenyador que com a pintor.

A Manresa, estava vinculat amb moviments polítics clandestins. Em sentia identificat amb gent de la UGT i del PSAN, però a Vic el meu entorn va ser el de Comissions Obreres i el PSUC. En legalitzar-se els partits polítics vaig començar a dissenyar cartelleria. Em vaig encarregar de la campanya d’Entesa Democràtica (PSC, PSUC i PSAN). Progressivament, es va anar ampliant l’activitat com a dissenyador i ens vam unir amb Jordi Cano. Vam treballar junts durant dècades, primer a l’estudi que portava els nostres noms i que, més endavant, es diria Eumogràfic. Desgraciadament, Jordi Cano va morir a la primavera del 2020 a causa de la pandèmia.

És poc conegut que vostè va estudiar Magisteri.

A Manresa, la situació familiar feia necessari que em posés a treballar de molt jove. Vaig estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis, però sense opció a ampliar la meva formació. Ja a Vic vaig accedir a estudis de Magisteri, però no he exercit mai de mestre.

Els acords universitaris han apropat les dues comarques.

Ha estat un pas endavant important per a Osona i per al Bages. Hi ha alguns serrells que caldria acabar de polir per funcionar com una única organització. Des d’un prisma més professional, com a persona que he treballat la identitat corporativa, jo preferiria que el nom d’UViC-UCC (Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya) fos UVic i CC (Universitat de Vic i Central de Catalunya). El raonament meu és simple i és que, en haver-hi dues U, ha quedat com si fossin dues universitats.

Vostè és dels que sempre va creure i va empènyer la creació de la Universitat de Vic.

Va ser un cas únic. Vam començar una universitat des de gairebé zero, sense cap institució eclesiàstica, ni empresa al darrere. L’única petita base era l’Escola de Mestres, que tenia 150 alumnes. Fins i tot els primers edificis es van avalar amb crèdits personals. L’Ajuntament i molta gent de Vic veia la universitat amb escepticisme. Ricard Torrents, que en va ser el primer rector, coneixia molt bé el món universitari d’Europa i sabia que era viable fer-nos un forat. Vic, com Lleida, Girona o Tarragona ja havien tingut universitats literàries, que es van abolir el 1714.

Formalment, però, la universitat no va ser pública.

La nostra voluntat sempre ha estat de ser pública. Quan vam crear la Fundació Universitària Balmes es va considerar oportú que el president fos l’alcalde de Vic. Actualment, entre els patrons hi ha una gran representació d’ajuntaments, entre d’altres el de Manresa. No hem aconseguit que sigui pública, però sí que té alguna singularitat que ens hi equipara força.

Com a dissenyador ha impartit classes universitàries a Vic i a Elisava, Pompeu Fabra i Bau, a Barcelona. Creu que hi ha un excedent de dissenyadors?

Els estudis de disseny poden obrir molts camins. Aporten una formació que ajuda a estructurar el cap i s’assumeixen uns coneixements que es poden aplicar a diferents camps professionals.

Com a responsable d’Eumogràfic, conjuntament amb Jordi Cano, han obtingut diferents premis Laus de disseny, de molt prestigi. Juguen amb blancs i amb la tipografia.

Hem estat sempre molt vinculats a l’escola suïssa, molt de concepte. Ens agrada molt la tipografia, la cuidem i la mimem. A vegades hem fet cartells només amb tipografia. Sempre som molt minimalistes.

El nom d’Eumogràfic i Eumo editorial ha ressonat per tot Catalunya.

Hem treballat per a molts clients i, un d’especial, ha estat la Universitat de Vic, donat que tant Eumogràfic com Eumo Editorial en formen part. La nostra activitat com a estudi de disseny va ser previ a la universitat. Com a Cano-Granero, ens hi vam integrar, fins i tot hi vam aportar els beneficis que s’havien generat. A Barcelona, ens sentim orgullosos de la feina per a Winthertur. Hi ha hagut molta sintonia. A banda, hem treballat per a Fira de Barcelona, La Campana, Grup Planeta i Ferrocarrils de la Generalitat, entre d’altres.

Una idea artística original va ser fer el recorregut, a peu, amb l’artista Jordi Lafon, entre Manresa i Vic.

Hi ha universitats i intel·lectuals de tot el món que defensen l’art de caminar, d’anar més enllà del fet mecànic de moure el cos. La sortida va ser des de la casa on vaig viure al Tossal del Coro de Manresa. Va ser una manera de recordar la meva trajectòria i la de la família. Els meus avis paterns van arribar al Bages a principis dels anys trenta del segle passat per treballar a les mines i els materns eren originaris de València.

Com a dissenyador i artista, deu tenir clara la definició d’art.

Hi ha una cosa que tinc clara i és que jo no considero que el disseny gràfic sigui art perquè, sempre, al darrere hi ha un client amb unes necessitats. L’art pur et permet expressar la teva sensibilitat sense condicionants.

Vostè és especialista en art contemporani. No tothom l’entén.

L’art contemporani et fa pensar a partir de conceptes, i beu de moltes fonts. Ens interpel·la a participar, a interactuar. Les altres disciplines parlen soles perquè s’apropen a la realitat, tal com la veiem.

Anem a Manresa i veiem, en fase de construcció, el Museu del Barroc de Catalunya.

És molt interessant la proposta. El fet que jo tiri cap a l’art contemporani no vol dir que no aplaudeixi que es reivindiqui el barroc.

Accions vinculades a art i natura, com Microspopies, que dirigeix Roser Odober, quina consideració li mereixen?

Amb Microscopies, Manresa passa davant de Vic. Art efímer, però cada any queda una obra. Ho veig molt coherent amb la proposta de la Roser al Cacis de Calders, amb relació al que se’n diu land art.

Vostè que és un home d’idees, quina en té al cap?

Estic lluitant amb l’Ajuntament per fer que Vic creï el Museu d’Art Contemporari de la Catalunya Central, que aixoplugaria artistes bagencs com Penadés, Porquet, Morral; el berguedà Ferrer i els osonencs Furriols, Vernis, Ricart, Pladevall, Esclusa, entre d’altres. Seria espectacular.

Tothom té el que es mereix? En general, no.

Millor qualitat i pitjor defecte. Resolutiu i tossut.

Quina part del seu cos li agrada menys? Procuro estar en harmonia amb el cos.

Quant és un bon sou? El que no genera sofriment per a la subsistència.

Quin llibre li hauria agradat escriure? La història de la meva família.

Una obra d’art. «Obra negra», de Frederic Amat.

En què és expert? En disseny gràfic, edició i gestió cultural.

Què s’hauria d’inventar? La cura definitiva del càncer i altres malalties ara incurables.

Déu existeix? No soc creient.

Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar? Antonio Gramsci.

Un mite eròtic. Cate Blanchett.

Acabi la frase. La vida és... Una lluita constant.

La gent, de natural, és bona, dolenta o regular? És bona.

Tres ingredients d’un paradís. Persones, amor i natura.

Un lema per a la seva vida. Deixa el món millor que l’has trobat.

Compartir l'article

stats