Albert Serra ha treballat sovint en el marges dels gèneres clàssics (el fantàstic i l’històric, entre altres), però sempre amb una declarada heterodòxia. A Pacifiction, adopta el thriller però amb una llibertat extrema.
El realitzador banyolí ha viatjat a Tahití i ens apropa al repte, complex i enigmàtic, que ha de resoldre l’Alt Comissari de la República, De Roller, quan sospita els preparatius d’un nou assaig amb bomba atòmica. La premissa argumental és molt tènue i, malgrat que hi ha un esquelet narratiu i dramàtic que es pot identificar amb el thriller, el director de Liberté no està interessat, com era de preveure, en descabdellar una trama convencional. Serra juga en una altra lliga i el seu objectiu rau en submergir-nos en una experiència sensorial que transformi un escenari potencialment exòtic en una atmosfera misteriosa i fascinant. L’autor ho aconsegueix perquè converteix la pantalla en un gran llenç que omple amb el cromatisme més subtil, ric i singular. Pacifiction esdevé un collage visual i sonor magnètic i evocador (cada pla és un devessall de textures hipnòtiques) que bascula audaçment entre la dimensió lúdica i la greu (una mirada insòlita a la geopolítica més perversa i l’amenaça nuclear). Estem davant del desafiament creatiu més ambiciós i rodó d’un cineasta desigual (les fallides El cant dels ocells i Història de la meva mort) que ha tornat a volar molt amunt, després de l’esplèndida La muerte de Luis XIV, tot sustentant-se novament en una interpretació d’un actor reconegut. Benoît Magimel està portentós (el memorable monòleg en què defineix la política) i el seu carisma irresistible aporta una contundència i una perspicàcia expressives a una aventura tan indesxifrable com apassionant.
