El cinema nord-americà, cada vegada més encotillat, segueix aferrant-se desesperadament a la nostàlgia. Una formula que no és infal·lible però que ha proporcionat a Hollywood un dels seus grans èxits postpandèmia, la seqüela de Top Gun. Viaje al paraíso no gaudirà segurament del mateix impacte comercial que la darrera epopeia de l’incombustible Tom Cruise, i artísticament també està molt lluny d’ella. Georgia i David, el seus protagonistes, es retroben després del seu divorci i s’embranquen en una aventura insòlita i certament folla: viatjar fins la illa idíl·lica de Bali per tal d’evitar el casament de llur filla, que s’ha promès amb un nadiu. Ole Parker, un escriptor i director britànic de segona fila (l’autor de la insubstancial Mamma Mia! Here We Go Again), s’ha limitat a perpetrar un refregit maldestre que reprodueix els esquemes més coneguts de l’època daurada de la comèdia estatunidenca, entre els anys trenta i cinquanta. El mediocre creador s’ho ha jugat tot a una carta suposadament guanyadora: la parella formada per dues estrelles rutilants. Julia Roberts i George Clooney ja havien coincidit anteriorment en quatre llargmetratges (Confesiones de una mente peligrosa, Money Monster i dos lliuraments d’Ocean’s Eleven) però no havien treballat mai plegats en una comèdia romàntica. S’han equivocat totalment, però, en la seva elecció perquè un guió ortopèdic i una realització, que no deixa en cap moment el pilot automàtic, determinen que Viaje al paraíso sigui un producte escarransit i sense ànima que malda infructuosament per vampiritzar la màgia irresistible de la gran comèdia americana. El mestres d’aquest gènere (Hawks, Wilder, Cukor...) restarien horroritzats si aixequessin el cap davant d’aquest bunyol indigest que ni el carisma ni el talent indiscutibles de la Roberts i el Clooney poden salvar.
