Passats els 90 anys, hom pot escriure la seva autobiografia, sense haver de recórrer a les mentides per amagar mancances. Per començar us diré que al cinema hi vaig entrar per la porta del darrere, fent de figurant sense acreditar en pel·lícules de la Universal. En una, jo parlava menys que la mula Francis; en altres em barallava amb taràntules gegants i amb monstres aquàtics. I no ens oblidem dels westerns de pressupost migrat, en els quals el bo i el dolent cavalcaven el mateix cavallot en muntatge paral·lel. Precisament, aquest fou el gènere que em va permetre surar. La CBS rodava una sèrie de cowboys titulada Rawhide. Allí vaig menjar pols des de Texas fins a Missouri durant anys, treballant dotze hores diàries sota el comandament de directors que deixaven el capità Bligh com una monja de la caritat. Sort que vaig tenir l’oportunitat de filar fins a Itàlia per fer spaghetti-westerns. No foren qualsevol cosa. Un paio molt espavilat que es deia Sergio Leone em va posar un ponxo, em va fer fumar un caliquenyo –encara que mai he fumat seriosament– i va aprofitar la meva mirada estràbica i les meves paraules mastegades sense quasi separar els llavis per convertir-me en una icona de l’Oest fet a Almeria en exteriors i a Cinecittà en interiors. Aquella narrativa crispada, bruta i desencisada va influenciar Peckimpah, l’amic Donald Siegel i a mi mateix, quan em vaig convertir en director de films com High Plains Drifter, El genet pàl·lid i Sense perdó. Les dues primeres em van permetre fer de venjador fantasmal i la darrera d’un pobre viudo, vell pistoler borratxo al servei de la guerrilla de Quantrill, que es redimeix a trets dels pecats de la vida passada. Es veu que la feina a Sense perdó em va sortir bé, perquè els col·legues em van donar l’Oscar. Estic molt satisfet de Mystic River i de Million Dollar Baby, com tanta gent.

Arrossego fama de massa dretà. Se me’n fot, però us diré que soc d’esquerres quant a les llibertats individuals i de dretes pel que fa als diners. Com un bon americà, crec en la superació personal i no en les subvencions socials, encara que cal evitar que ningú es mori de gana al mig del carrer. Us semblarà mentida, però jo que he posat de moda el Magnum 500 Smith & Wesson no soc gens aficionat a les armes i partidari que estiguin sota control. A la mateixa solellada Califòrnia tothom té armes a casa i després passa el que passa, com a Gran Torino. No soc gens racista. Som igual de fills de la gran puta blancs, negres i indis, encara que els pellroges tenen permís per obrir casinos allà on els rota. He simpatitzat sempre amb el Partit Republicà i per això vaig votar Donald Trump, però, cansat de la seva perillosa prepotència, vaig decidir-me més tard per en Mike Bloomberg.

M’agrada la música, en especial el jazz i el country. Qui em vulgui sentir cantar que vegi L’aventurer de mitjanit. Ho faig tan bé com el beneit d’en Bob Mitchum cantant calipsos. Reverencio Charlie Parker i Thelonius Monk, però la meva cançó favorita és Misty d’Erroll Gardner, motiu d’inspiració per a la meva primera pel·lícula com a director, Play Misty for me, que vaig rodar a Carmel, població de la qual vaig arribar a ser alcalde anys després.

He tingut fama de faldiller. M’he casat dues vegades i he tingut llargues relacions amb sis dones més, i no compto les de poca durada. Fruit d’aquests amors he tingut vuit fills, alguns dels quals han col·laborat a la meva filmografia. Pels que sou tafaners, us informaré que la Catherine Deneuve és com una reina de cors i que la Jean Seberg vista de prop tallava l’alè.