La desena de cartells que penjaven del pati del teatre Kursaal ja preveien una gran rebuda per a Enecus, una producció teatral amb segell bagenc, dirigida per Enric Llort, que il·lustra la transformació espiritual que va protagonitzar Ignasi de Loiola fa 500 anys a Manresa. L’elenc, 100% de casa, estava format per Jordi Figueras, que encarnava la figura d’Enecus –o Ignasi–, Lluís Barrera, pare del protagonista; Salva Racero, que interpretava l’alter ego més gamberro d’Enecus; Natxo Tarrés, que representava la presència de consciència; Marta Valero, en la sensació d’avidesa i desig; i Celeste Alías, la presència d’enyor de la mare.

L’obra va començar amb una seqüència de llums que va instal·lar el misticisme a la pell del públic que pràcticament omplia, dissabte a la nit, la sala gran del Kursaal. Una cascada d’aigua va emergir del fons de l’escenari i va remullar Enecus tot batejant-lo per una nova vida. Un canvi de roba al mateix escenari amb la complicitat de la resta de l’elenc va donar peu a la presentació del protagonista, que va plantejar diverses qüestions directament al públic que ja deixaven intuir quin seria el ritme i el caire de l’obra i arribant ràpidament a una conclusió: «l’ara ho és tot».

Superat el primer tram Ignasi va compartir, mitjançant un monòleg, els seus orígens i la complicada relació que tenia amb el seu pare, que el culpa d’haver matat a la seva mare, que va morir durant el part. L’acció encara commou més a l’espectador quan entra en escena Barrera, i interpretant el progenitor d’Enecus, amb una cervesa a les mans i embriagat, comença a esbroncar el protagonista per acabar fonent-se, ambdós, en una abraçada quan Ignasi li comunica que pretén entrar a l’exèrcit. Tot, mitjançant una narrativa totalment musicalittzada i una íntima posada en escena.

L’etapa a l’exèrcit s’acaba abans d’hora per al protagonista, que és víctima de l’explosió d’una bomba que deixarà la seva cama ferida de per vida. Va ser en aquell moment, quan Enecus es recupera al llit, que intervé la primera presència, la consciència d’un protagonista encara jove i amb ganes de tot, interpretada per Tarrés.

La següent en aparèixer en escena també va ser una presència, en aquest cas la d’avidesa, en la veu de Valero, i que explica l’actitud d’Ignasi en relació a la sensualitat. Racero intervé des del públic i en pujar a l’escenari protagonitza una conversa amb Ignasi, que donarà pas a la caiguda als inferns quan, quan, davant d’una crisi existencial, Enecus intenta suïcidar-se amb la corbata que havia pres del seu alter ego.

Llavors intervé Alías, que representant la darrera presència, la de l’enyor, va recordar al protagonista la figura de la seva mare i va aconseguir desfer el nus de la corbata amb què Enecus s’havia intentat suïcidar. Ignasi es recupera, i amb tots els personatges en escena, una gran figura lluminosa inicia el seu descens del sostre. Comença llavors la deconstrucció del personatge que coneixíem fins aleshores per presentar al públic el nou Enecus. La transformació i la presa de consciència d’Ignasi de Loiola.

La representació va finalitzar amb tot l’elenc a l’escenari acompanyats dels membres de la Coral Escriny, celebrant el nou Ignasi. El públic va ovacionar durant més de cinc minuts, drets en la seva majoria, als actors i membres de producció de l’obra en reconeixement a un treball intens.