Entre el thriller de denúncia francès, La nuit du 12, que inaugurà aquest divendres el Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya Clam i el drama esportiu japonès Small, Slow but Steady, que el tancarà el 2 d’octubre, la Secció Oficial del certamen, proposa una vintena de títols, alguns segurament irresistibles, tots, de creadors, emergents i consagrats, d’alta volada.

La delicada (i adorable) opera prima de Max Walker-Silverman, A Love Song, constituirà segurament per molts una de les grans sorpreses de la programació. Una crònica romàntica i crepuscular, interpretada per una immensa Dale Dickey, tocada per la malenconia més exquisida. També dels Estats Units i també amb la natura com a personatge principal, trobem Montana Story, de Scott McGegee i Davie Siegel, un drama familiar amb aroma de western modern que està resolt amb una admirable netedat expressiva.

El públic podrà gaudir dels últims treballs de tres dels millors cineastes francesos del panorama actual. Després d’enlluernar-nos recentment amb La isla de Bergman, Mia Hansen-Love ens torna a captivar amb Un beuau matin. L’hiperactiu (i sempre suggeridor) François Ozon homenatja el mític Fassbinder a Peter Von Kant i ens ofereix una revisió particularíssima d’una de les obres magnes del mestre germànic. I l’eclèctic Bertrand Bonello, després de les inquietants i valentes Nocturama i Zombi Child, torna a les atmosferes desassossegants amb Coma.

El japonès Hirokazu Kore-eda encapçala l’altra llista dels cineastes consagrats. L’autor de joies intimistes com De tal padre, tal hijo i Un asunto de família, que s’ha revelat en els últims temps com un deixeble avantatjat del gran Ozu, reincideix en l’univers familiar amb Broker. I el romanès Cristian Mungiu, un dels estendards de la brillant generació d’autors romanesos que han conquerit els cinèfils més exigents (es va encimbellar amb amb la memorable 4 meses, 3 semanas y 2 días), ens sacsejarà novament la nostra consciència amb R.M.N. I tindrem l’oportunitat de veure elnou film de l’escandinau Ruben Östlund, que la va tornar a petar a Canes enguany (obtingué sorprenentment la segona Plama d’Or de la seva carrera) amb Triangle of Sadness, una altra immersió vitriòlica i sagaç en les misèries morals del Primer Món.

També mereixeran la nostra atenció, encara que siguin molt menys coneguts, noms espanyols tan prometedors com l’Elena López Riera (la seva opera prima, El agua, és una de les sensacions de l’any), i Fernando Franco, que torna a atrevir-se amb el seu darrer film, La consagración de la primavera, a capbussar-se en una altra realitat incòmoda (la diversitat funcional). I entre els ja reconeguts, a una banda o altra de la càmera, l’esplèndida Penélope Cruz protagonitza En los márgenes, l’esperat debut darrere la càmera de l’actor Juan Diego Botto, a més dels darrers films dels Premis d’Honor del festival: Un año, una noche d’Isaki Lacuesta i Girasoles Silvestres de Jaime Rosales.

Més. El gran escriptor Kazuo Ishiguro ha adaptat a Living, que dirigeix Oliver Hermanus, una de les obres mestres de Kurosawa (Vivir), ara, un drama humanista ambientat en el Londres dels anys cinquanta amb Bill Nighy en el millor paper de la seva carrera.

I del Nord ens arribaran l’elogiadíssima Godland, una epopeia mística rodada per l’islandès Hlynur Pálmason, i la irreverent i fresca Girl Picture, de la finesa Alli Haapasalo.

Els incondicionals del documental tindran una cita ineludible amb la irresistible Mi vacío y yo (Adrian Silvestre ens apropa a la Rafi, una personalitat que esmicola tots els patrons sexuals), la brutal The Natural History of Destruction (l’imprescindible Sergei Loznitsa ens trasllada fins l’Alemanya que es dessagna a les acaballes de la Segona Guerra Mundial) i Brainwashed: Sex , Camera Power (de Nina Menkes), que disecciona el masclisme present en la imatge cinematogràfica i apareix com un dels grans títols provocadors del 2022.