1950. El febrer, el senador republicà per Wisconsin Joseph Raymond McCarthy –borratxo, mentider i paranoic– acaba de presentar davant del Comitè del Senat una llista de sospitosos de col·laborar amb els comunistes dins del departament d’Estat. El juny, les tropes nord-coreanes han traspassat el Paral·lel 38, ajudades per combatents xinesos i armes soviètiques. A tots els Estats Units d’Amèrica, la caça de bruixes arriba al paroxisme.

A les vuit del vespre del dissabte 22 d’octubre, directius i representants del Gremi de Directors de Hollywood es reuneixen al Crystal Room del luxós Beverly Hills Hotel al Sunset Boulevard per discutir l’obligatorietat de fer una declaració individual expressa de lleialtat patriòtica, segons la proposta d’en Cecil B. De Mille, que, de passada, vol fer fora de la presidència en Joseph L. Mankiewicz, culpable de tebiesa als seus ulls. Hi són gran part dels realitzadors, des dels més consagrats, com Wellman i Ford, fins als emergents com Huston i Wilder, fins i tot els conreadors de la sèrie B com Rogell i Selander.

El venerable pioner De Mille s’aixeca de la butaca i declara: «Jo no he vingut aquí a crear divisions, ni, a la meva edat, aspiro a cap mena de reconeixement. El que demano s’hauria d’haver fet sempre, sense necessitat de plantejar-ho en aquests moments. Ser un bon americà és un deure, no un valor afegit. I els comunistes o els simpatitzants que els són útils no mereixen el nom d’americans. Això jo ho tinc ben clar. Jo no estic dient que el senyor Mankiewicz sigui comunista. Crec que és un home com cal i té tot el dret de negar-se a signar la declaració. El que no pot fer és impedir que els altres la signin. I qui són els membres d’aquest gremi que donen suport al senyor Mankiewicz?».

Aquell moment d’en John Ford Per manuel quinto

I llavors De Mille s’empastifa. Es dedica a llegir els noms dels 25 que han sol·licitat aquesta reunió per fer costat al president qüestionat. Ho fa estrafent un xic la veu, emfatitzant l’origen estranger dels Negulesco, Otto Lang, Zinemann, Charles Vidor, Wyler i Wilder. Una remor de desaprovació recorre la sala. Molts se senten incòmodes als seus seients.

Semblava que en John Ford no fes cas de cap mena de política, llevat de la irlandesa, però el vell lleó de Mountain Valley, encara que tradicional fins al moll de l’os, és l’home que ha fet El raïm de la ira i Tobacco Road. Ara està ben repapat en una butaca, fumant tabac Peterson Old Dublin en la seva pipa de bruc i fregant-se els llavis amb un mocador. Va vestit informalment, cofat amb gorra atrotinada i calçat amb sabatilles esportives descordades. Quan s’aixeca per dir la seva, es fa un silenci respectuós al voltant. Parlen trenta-tres anys de carrera i tres Oscars. «Em dic John Ford i faig westerns –declara. Respecto el senyor De Mille, però no estic d’acord amb ell. El Gremi de Directors va néixer per enfrontar-nos amb força contra la llei dels productors. Si ara el dinamitem, ens quedem indefensos. Això ho sap molt bé el senyor De Mille, que també és un productor».

L’assemblea ratifica Mankiewicz. De Mille es retira amb la cua entre cames. A la seva casa d’Odin Street, Ford, a la fi, pot assaborir uns gots de Jameson Rarest Vintage, el seu whisky irlandès preferit. Sempre que algú li bufarà a l’orella que un actor està inscrit en una llista negra, dirà mig rient, que és el màxim que es permet riure: «Porteu-me el collons de comunista, que el contracto».