L’enganxem tornant del Festival de Sant Sebastià, on ha presentat la pel·lícula Un año, una noche i la sèrie Apagón. Va cap a Girona, on viu amb la seva parella, Isa Campo, amb qui comparteix vida i ofici. Se’l nota calmat però donant voltes a diversos projectes. «Això m’ho va recomanar el Joaquim Jordà, tenir moltes coses obertes perquè la majoria acaba caient. Així no t’obsessiones amb cap».
Sempre ha dit que en el cinema tenen molt protagonisme directors i actors, però que és una feina coral. Com entoma el Premi d’Honor?
Els premis sempre m’han semblat una forma d’enterrar-te. Però a Sant Sebastià han entregat el Donostia a David Cronenberg i ell ha dit que és una empenta per tirar endavant. Potser és així, però trobo que es donen premis molt aviat.
Aquest li arriba massa aviat?
Fa molts anys que em donen premis. Entenc que abans això no era així, les retrospectives te les feien als 70, no als 30. Però fer la retrospectiva d’un jove és més barat. En tot cas, el director fa de mascaró de proa de tot l’equip. He treballat 20 anys amb el director de fotografia Diego Dussuel, que ha viscut a Manresa. Per a ell va.
Ahir estrenava al Clam Un año, una noche, sobre les conseqüències de l’atemptat a la sala Bataclan de París de 2015. Als cinemes arriba el 21 d’octubre, però a França no es podrà veure fins a l’any vinent, oi?
Sí, només vam fer una projecció al Centre Pompidou de París i hi va haver gent que als 15 minuts va marxar perquè els resultava massa proper. És una ferida molt viva.
A la novel·la Independencia, de Javier Cercas, vostè hi apareix dirigint una pel·lícula sobre l’atemptat de la Rambla de Barcelona i Cambrils del 2017. Hauria pogut ser?
Crec que no hauria sortit tan bé. Hi ha enormes diferències entre els dos casos. Una d’elles és que a Barcelona no hi ha una ferida tan gran.
Per què?
Les raons són diverses. Potser és per allò que els periodistes en dieu el quilòmetre sentimental. L’impacte és diferent segons la distància geogràfica i el temps. En el cas de Barcelona hi havia molts turistes, va ser a l’agost quan molta gent estava de vacances...
A París l’objectiu va ser una discoteca...
Sí, va ser un atac a un lloc de plaer, on som feliços de forma col·lectiva. És un atac a una forma de vida, a la felicitat. Al rock-and-roll.
A la pel·lícula hi ha un personatge que es planteja reorientar la seva vida i l’altre diu que no vol permetre que uns terroristes l’hi canviïn. Qui es quedaria?
Crec que em puc identificar amb tots dos. La pel·lícula ens convida a plantejar si vivim com volem viure. Encara que a la felicitat només s’hi pot arribar de forma inconscient.
En el seu cas, no es pot queixar...
No em puc queixar de les coses que he fet. El cinema et permet viure moltes vides.
Veure’n també?
Sí, es va inventar per això.
Aquesta setmana s’estrena a Movistar Plus+ Apagón. Com en la minisèrie francesa El col·lapse (2019), us plantegeu que passaria si tot fes un pet. Ens hem d’estressar?
La diferència és que aquí parteix d’una premissa realista. Una catàstrofe total que és probable, amb diverses maneres d’afrontar-ho. Hi ha capítols molt durs, però també que conviden a tornar a treballar junts.
Es va escriure i rodar durant la pandèmia.
Sí, hi ha moments on en parlem sense dir-ho directament.
Es fa bona televisió al nostre país?
Fa temps que somnio amb una televisió que sigui popular i, a la vegada, molt audaç. S’han fet sèries molt bones però a les plataformes els falta atreviment. Encara estan apel·lant al mateix públic majoritari, amb excepcions
A Espanya el president de l’Atlètic de Madrid, Enrique Cerezo, té milers de pel·lícules, es creu que el 70% del total. Les plataformes que ens mirem a casa semblen en mans de tres o quatre. És així?
Sí, la concentració que hi ha al cinema és com en la resta de coses, com quan compres una ampolla d’aigua és de Coca-cola. La tendència al monopoli és extrema. Però també hi ha un cinema independent amb molta força. Aquest any, en el cas del cinema espanyol és clamorós.
Hi ha més bones pel·lícules?
Aquest any són més populars. Els altres cops hi havia films més documentals o experimentals. ambé s’estan rodant grans operes primes.
Ha fet l’espot d’enguany del Temporada Alta de Girona. El teatre també té tan bona salut?
A mi m’agrada molt i crec que viu una situació semblant. Hi ha anys millors i pitjors, però tampoc no es pot avaluar com si fos una collita. Els que fem cinema, poesia... som com escarabats. En cas d’un apocalipsi nuclear, resistiríem
Dels seus deu llargmetratges gairebé mai no ha rodat en català. Per què?
Sí que he rodat en català! El que passa és que han estat més aviat curtmetratges, exposicions... Als llargs he volgut explicar coses que no coneixia, anar a rodar a Mali, a la selva de Perú, l’última pel·li és entre París i Barcelona... Els curtmetratges han estat més íntims i més en català. Els llargs han tingut una lògica de lloc.
Aquests dies ha estat polèmica la cançó d’Alizz, productor de Rosalía i C. Tangana, que demana poder cantar en castellà i ser considerat cultura catalana. Com ho veu?
No entenc la polèmica. A França volen que Dalí, Picasso i Buñuel siguin francesos. Hauríem de ser més llestos i reivindicar aquestes figures. Són companys de viatge. Rosalía agafa coses molt d’aquí, com la rumba o el flamenc, per anar més enllà. La llengua, en la cultura, és fonamental, però no tota la cultura té llengua. Com els germans Roca, Ferran Adrià, Mal Pelo, La Veronal, Jordi Savall... Ens convé que Savall no sigui francès.
A la pel·lícula Murieron por encima de sus posibilidades (2014) hi apareix un manicomi ple d’artistes i gent coneguda. Alguns ja han mort, com Carles Hac Mor o Pau Riba. A Cravan vs. Cravan (2002) hi sortia el Victor Nubla, que tampoc ja no hi és.
Això són de les coses pertorbadores del cinema: hi surt gent que ja no hi és. Amb el Pau Riba teníem relació i ha estat trist. Encara que ha mort amb la seva tribu. Quanta gent ho pot dir, això? Va acabar una cançó dimecres i el dissabte es moria. Gran Pau.
La seva tribu és Isa Campos?
Som més parella que tribu. A vegades ens en riem de com hem pogut durar tants anys fent les pel·lis que hem fet, que ningú no esperava i que ara existeixen. Hem currat com animals i seguim currant com animals.
A Manresa hi va ser en la cloenda de la Fira Mediterrània del 2012, amb un espectacle on, justament, hi havia el Pau Riba
Sí, també Enric Casasses. Va ser inspirat en la història de la Misteriosa Llum. També, una torre de castellers esquelets. En guardo bon record. Són coses molt màgiques, que el cinema et permet.
Agraïments vinculats a Manresa
Amb un vídeo que resumia la seva trajectòria professional i, davant 150 persones, Isaki Lacuesta agraïa ahir el Premi d’Honor del Clam i el dedicava al director de fotografia Diego Dussuel, manresà d’adopció. Abans, una trentena de persones havien participat en la masterclass del director.
