David Cronenberg ha escrit algunes de les pàgines més transgressores, inventives i poderoses del cinema rodat en les últimes cinc dècades. Videodrome, Inseparables, Naked Lunch i Crash són algunes de les seves obres magnes. Les seves aportacions conceptuals i expressives, que han revolucionat el gènere fantàstic amb un segell subversiu i personalíssim, transcendeixen la dimensió estrictament cinematogràfica i el mestre canadenc esdevingué un visionari quan definí la idea de la Nova Carn (la fusió del cos i la màquina). El seu nou llargmetratge, Crímenes del futuro (adopta curiosament el mateix títol que la seva segona pel·lícula, filmada el 1970, però no és una nova versió d’ella), trenca, d’una banda, un silenci creatiu de vuit anys, i, d’una altra, suposa la seva primera cinta del XXI en què torna a explorar les principals obsessions que defineixen un univers radicalment pertorbador i intransferible. El film, ambientat en un futur indeterminat, ens apropa a un matrimoni (uns impecables Léa Seydoux i Viggo Mortensen, l’actor fetitxe del cineasta nord-americà ) format per dos artistes prestigiosos que han excel·lit amb uns espectacles molt singulars en què extirpen òrgans. La seva fama reflecteix les tensions d’un nou ordre social i moral, en què les metamorfosis del cos i la desaparició del dolor físic determinen, entre moltes altres coses, la irrupció d’una nova (i trencadora) forma de sexualitat. L’autor de La mosca ens convida a capbussar-nos en la ciència-ficció més genuïna i desassossegant, i configura una atmosfera malsana i revulsiva en què la càmera dissecciona brillantment i contundent (un magnetisme visual i sonor irresistible), com el bisturí que utilitza la protagonitza, un cosmos en crisi que està abocat a una transformació profunda.
