Té dos oficis: gestor d’actius immobiliaris i director de cinema. «No em sobra el temps», bromeja quan li recorden. En les seves pel·lis hi solen sortir escenes on algun dels protagonistes busca pis o es trasllada. «La meva dona és mestra, així que també hi apareixen escoles i professors!», explica.
Avui s’estrena Girasoles silvestres, la que diuen que és la seva primera pel·lícula normal. Què creu que volen dir?
Es deuen referir a un llenguatge més assequible, més amable. Però no renuncia ni a l’elegància en les formes ni a produir un cert debat. Si això la converteix en normal, ho ha de dir l’espectador.
El tema és la masculinitat?
És més aviat sobre les relacions de parella home-dona en una època, la nostra, on la dona està transformant el seu rol. Però no és sobre masculinitats, em sembla una paraula horrible.
Per què?
No m’agraden els ismes, les ideologies. Ni el feixisme, ni el comunisme, ni el masclisme ni el feminisme. Em produeixen rebuig.
El grup de música Ojete calor acaba de treure una cançó on se’n riu de la gent que pensa així. Es diu Extremismo mal i ironitzen sobre la gent neutral que no se sent «ni masclista ni feminista» i que no es posiciona entre «nazis o jueus».
L’humor és fonamental, riure’s és sa. Però en un món no tan polaritzat les vies intermèdies serien molt populars. Ara, si no ets ni de dretes ni d’esquerres, no caus bé ni a uns ni als altres. M’agrada la cançó de Calle 13 El aguante, on diu que els éssers humans aguantem el capitalisme, el comunisme, el socialisme... El problema és que les ideologies, en voler ser totalitàries, porten una part dolenta. No em resigno a incorporar-la.
Per exemple?
El nacionalisme té una part bona, que és la de protegir el que és propi. Però també una part que no m’agrada, d’excloure l’estranger. És per això que no me’n podria considerar. Soc espanyol i català, i el nacionalisme espanyol em produeix el mateix rebuig. Sobretot quan implica exaltar una pàtria que exclou les altres nacionalitats.
La vida i l’avorriment
Alfred Hitchcock deia que les pel·lis són la vida sense les parts avorrides. Les seves inclouen les parts avorrides de la vida?
A mi m’interessa la relació entre l’ordinari i l’extraordinari. L’extraordinari arriba de sobte. Ens fa conscients de la nostra fragilitat. Podem pensar que la nostra vida és dirigida, que va a una direcció i això canvia de sobte. Expressar-ho em sembla important.
Hitchcock li agrada?
Sí, els seus films tenien una gran cal·ligrafia però semblen infantils. Volen entretenir amb una tensió relativament banal. Al final tot és per un maletí, el famós Macguffin. Cineastes com Ingmar Bergman o Andréi Tarkovski volen revelar alguna cosa de l’ésser humà.
I l’escena de la dutxa?
No hi ha res més que s’hagi filmat amb tanta intensitat. Però les seves pel·lícules són com les de James Bond, no et canvien la visió del món. Antonioni, sí.
Actor lampista
En els darrers premis Gaudí un lampista es va emportar el premi a millor actor secundari. Què li sembla?
Bé. Els premis no són una ciència exacta, es produeixen injustícies. Però si un actor natural ha fet una interpretació memorable, em sembla bé.
No pot desmoralitzar els actors i actrius professionals?
Crec que no. Si un escriptor dirigeix un film, això no desmoralitza els directors, oi? El corporativisme és dolent.
Es penedeix d’alguna cosa que hagi filmat? A Hermosa juventut (2014) hi surt Torbe, un productor de cinema porno que va ser acusat d’abusar menors.
No soc ni fiscal ni jutge, estic en el món de l’art. Quan algú treballa amb mi no li faig una recerca legal ni ètica sobre la seva persona. Si algú li sembla que Torbe és creïble i ajuda, en aquelles escenes, que la pel·lícula sigui més creïble, ha fet el seu treball. Si de sobte descobreixo que un dels meus actors o actrius ha assassinat la seva mare en un geriàtric, jo no en soc responsable. No m’interessen les caces de bruixes.
Una crisi existencial
Vostè va dir que després de Sueño y silencio (2012) va tenir una crisi existencial sobre el cinema. L’ha superada?
Sí, una crisi existencial artística és l’equivalent a una depressió. La diferència és que no es tracta amb medicació. En el meu cas, ho vaig resoldre fent una altra pel·lícula.
I l’última té final feliç?
No hi ha consens. Per a la gent molt romàntica és amarg. Per a la gent més realista és un final feliç. Depèn molt d’això.
El cineasta que sap indagar amb sensibilitat en emocions pertorbadores
Els destinataris dels Premis d’Honor del Clam hauran estat dues de les veus més imprescindibles del cinema d’autor europeu en les últimes dues dècades: Isaki Lacuesta i Jaime Rosales.
Encara ens hem de recuperar de l’estremiment provocat per la impressionant opera prima de Rosales (1970), Las hores del día (2003); la revelació d’un cineasta excepcional que es confirmà, quatre anys més tard, amb l’ascètica i penetrant La soledad, que presentà personalment a Manresa, en una sessió del Cineclub, i que guanyà sorprenentment el Goya a la millor pel·lícula. En la seva filmografia posterior (Tiro en la cabeza, Sueño y silencio, Hermosa juventud i Petra) segueix indagant amb una sensibilitat rigorosa en les emocions més pertorbadores, tot prescindint de qualsevol artifici melodramàtic i cercant (i aconseguint) en cada fotograma la veritat més esmolada. El mestre barceloní tornarà a la nostra ciutat per recollir el guardó i parlar de la seva darrera pel·lícula, l’esperadíssima Girasoles silvestres.
