Només a en Fel Faixedas i el Carles Xuriguera se’ls pot acudir divagar una llarga estona sobre la condició neutra de la lletra ‘i’. Cap filòleg perdria un segon valorant si hi ha ‘is’ obertes i ‘is’ tancades. No, no hi ha. Però, ja que hi som posats, parlem-ne. I així, entre demostracions impossibles d’allò que no és ni pot ser, el peculiar sentit de l’humor absurd del duet que feia deu anys que no es retrobava a l’escenari omple la sala de rialles i l’astorament que certifica la vigència d’una feliç unió massa temps aparcada. Els dos artistes feia una dècada que no trepitjaven la fusta plegats i, després d’un any voltant per Catalunya, arriben a la Sala Versus Glòries de Barcelona amb l’hilarant, dolç i nostàlgic espectacle Ni rastre del que vam ser. Una declaració d’amor a l’art i l’ofici teatral que reflexiona sobre el pas dels anys.
En Caralt i l’Hostench són dos vigilants d’escenaris buits en temps de pandèmia. Les jornades passen com un pinyol per la gola, feixugues, rutinàries, amarades d’una esperança difusa de dies millors. Només hi son ells dos, envoltats de trastos desocupats, la incertesa d’un present insospitat i el desig que la ràdio anuncïi l’anhelada reapertura de les sales. Estirant cada anècdota com un xiclet i somniejant -desvariejant, de fet- sobre grans projectes de futur que els han de fer vessar les butxaques de diners tot i que el més probable és que els omplin el cap de pardals, els dos personatges transiten per la vida rememorant l’època en que la gent s’agombolava al teatre per veure’ls actuar. Tot anirà bé, dèiem. Està per veure, podem afegir.
Faixedas i Xuriguera són uns mestres en l’art de convertir l’estupefacció del públic en una allau humorística que desfrena la platea. Els seus personatges exhibeixen estultícia i tendresa a parts iguals, en Caralt i l’Hostench assumeixen la trivialitat de la seva situació de la mateixa manera que fan castells de fum amb il·lusions vanes i ridícules. Els dos intèrprets saben que els diàlegs i les repeticions que tendeixen a l’absurd són fórmules gairebé infal·libles, tan com els silencis soterrats, les pauses còmplices, els somriures per sota el nas. L’èxtasi de la rialla els ataca fins i tot a ells quan, víctimes d’atacs de riure descontrolats, desborden totes les convencions formals. Un privilegi reservat només a aquells que han dedicat amb èxit la seva carrera a fer riure els altres.
Atrapats en un bucle de dies repetits, els dos individus discuteixen i es meravellen, es fan il·lusions, esperen com qui espera el tren a l’estació equivocada. I en un tram final que permuta l’estat d’ànim de la vetllada, en Caralt i l’Hostench, el Fel i el Carles, els pallassos, en definitiva, se sinceren, juguen a recordar, enyoren temps passats. Es qüestionen si té gaire sentit pregar perquè aquells dies tornin i els aplaudiments tronin en grans teatres plens de gent, ara que, immersos en una era de destí incert, tots som culpables de no sabem ben bé què. Ni rastre de qui vam ser és un exercici d’honestedat que planteja la necessària assumpció de la realitat quan la realitat ja no ens somriu amb opulència. En cartell fins al 9 d’octubre, la peça de Xurigueras i Faixedas ens ensenya que el més honrat és entendre el moment que vius i esprémer tot el suc perquè la vida, a aquestes alçades de la pel·lícula, no és apte per a laments.
