Cada cop és més fàcil escoltar música a tot hora. Però, perquè ens fa tanta vergonya cantar-la? Fins diumenge el restaurant Glaç de Manresa es converteix en l’Hostal Càntut, on un artista convida a cantar els comensals. Totes les entrades ja estan esgotades.
Ahir hi va haver la primera sessió, amb Quedem en Paus, un duet d’acordió i flabiol que va interpretar cançons populars entre públic i cambrers.
«Si el Rei vol corona, corona li darem; que vingui a l’Hostal Càntut i el coll li tallarem», cantaven reversionant la cançó que els Mesclat van fer a partir d’una lletra popular del segle XIX. També va sonar la Cançó de les balances d’Ovidi Montllor, Que tinguem sort del Lluís Llach, Baixant de la Font del gat o El tren pinxo de Banyoles.
«Vinga, volem que canteu! Els programadors també!», deien per animar a un gremi amb fama de públic desagraït.
Es va menjar bé, es va brindar amb ratafia, es va parlar de política i de la mateixa fira. «Qui deu ser l’artista que hi ha tocat més vegades?», van preguntar-li al director artístic, Jordi Fosas, allà present.
«Dubto si Quico el Célio o El Pont d’Arcalís», va respondre. En record a un dels seus impulsors, el sallentí Jordi Fàbregas mort l’any passat, van recuperar l’Au, jovent de Coses.
L’Hostal Càntut va néixer fa tres anys del festival del mateix nom que té lloc a Cassà de la Selva i que s’ha convertit en un germà petit de la Mediterrània.
A diferència de la versió original de l’Hostal, que es fa les nits d’estiu a Cornellà del Terri i amb més gent, a Manresa és en petit comitè i al migdia.
El què segueix igual és que els músics van menjant com tothom i, quan s’aixequen per cantar, ho fan sense sonorització de cap mena.
Ahir Pau Benítez i Pau Vinyoles -que s’assemblen tant que els confonen- van aparèixer amb un acordió diatònic, tamborino i un assortit de flabiols, que sonaven diferent segons la mida o si eren fets de fusta de boix o de ginjoler.
«Nosaltres hem cantat i ha sortit el sol, ja veureu quan divendres toqui aquí a l’Hostal Càntut el Carles Belda!», bromejaven.
