La vida de l’intel·lectual i escriptor Joaquim Amat-Piniella està marcada pel seu pas pel camp de concentració de Mauthausen, i el seu Kommando de Steyr. Durant uns quatre anys es va veure sotmès, com els altres presoners republicans i de tota condició, a vexacions i privacions que l’afectaren profundament, com es demostra en la seva obra cabdal K.L. Reich, on novel·la les vivències i reflexiona sobre la tragèdia de la condició humana sota el nazisme. Arran de la mort del manresà de 102 anys Tomàs Dalmau Colom, germà del Jesús, assassinat pels nazis al camp d’extermini de Gusen, faig públic un tràgic esdeveniment presenciat per Jacint Carrió que el va marcar profundament per a tota la vida. Molt pocs dies abans de morir, el 31 d’octubre del 2000, em va tornar a recordar explícitament el que ja m’havia dit en ocasions anteriors: «Només confio en tu perquè donis a conèixer públicament la meva versió sobre les causes de la mort del Jesús Dalmau a Gusen, però hauria de ser un cop hagi mort el seu germà Tomàs».
Quan el 5 de maig del 1985, en el marc del 40è aniversari de l’alliberament del camp de Mauthausen, vam anar-hi amb l’Amical i amb l’amic Jacint Carrió, vam col·locar en companyia de la seva esposa, Maria Grau, i de la meva dona, Agnès Montfort, una llosa de marbre davant les restes del crematori de Gusen en record dels manresans allí assassinats. Carrió em va explicar que s’havia de treure una espina que tenia molt endins des de feia anys. Em digué que el 12 de desembre del 1940 el van fer pujar a un tren, escortat per les SS, amb destí a Àustria i l’endemà ingressava al camp de concentració de Mauthausen. Apàtrida, portava una S amb un triangle blau, identificat amb la matrícula 4676. El seu lema era sobreviure, intentar passar desapercebut i limitar els esforços. M’explicà que diàriament sentia la pudor del cuir cremat que sortia de la xemeneia del crematori del camp. També una de les feines més dures del camp, haver hagut de pujar durant més d’un centenar de dies una pedra grossa els 186 esglaons de l’escala de la mort de la pedrera.
Uns presos van sorprendre Amat-Piniella robant
Joaquim Amat-Piniella, que fou secretari particular de Francesc Marcet (la seva filla Margarita ha estat l’esposa de Tomàs Dalmau) durant la seva etapa com a alcalde republicà de la ciutat de Manresa, arribà al camp de concentració de Mauthausen el gener de 1941. Amic de Josep Arnal, que feia dibuixos pornogràfics que encantaven kapos i SS, això li va permetre sobreviure uns mesos amb certa comoditat dins les limitacions pròpies d’un camp de concentració. Carrió m’explicava que, mentre els seus companys havien de treballar a la pedrera, els dos amics havien tingut més sort gràcies als dibuixos. L’Amat feia una feina sota cobert, com a arxiver, controlant i ordenant les fitxes i les pertinences dels nous presoners del camp, sota la supervisió de Josep Bailina, de Santpedor, un pres a qui tots els republicans respectaven com a cap, perquè tenia una influència decisiva a l’hora de prendre decisions entre els seus companys.
Segons em va explicar Carrió, el 8 d’abril de 1941, durant la visita d’un dels comandaments al camp de concentració es va produir un robatori de menjar al camp. Era un fet força habitual perquè la gana era extrema i la solidaritat podia tenir certs límits. Prosseguí Carrió: «Uns presos van sorprendre l’Amat robant in fraganti. L’Amat, lluny de reconèixer la seva responsabilitat, es va refugiar amb els kapos de barraca. Amb la seva complicitat, el mort li va ser carregat a Jesús Dalmau Colom, que era innocent però feia poc que havia arribat». El comandant va voler aprofitar l’avinentesa per aplicar un càstig exemplar i en Jesús fou obligat a pujar en un camió per ser immediatament traslladat al camp de concentració annex de Gusen. Gusen era un camp amb una mortaldat altíssima. D'allà, el dia 4 de febrer del 1942 va ser traslladat al castell de Hartheim, un centre d’experimentació mèdica amb humans, sobretot presoners de Mauthausen i Gusen, que eren utilitzats com a conillets d’índies. Va ser torturat, vexat i finalment assassinat al cap de sis dies d’haver-hi ingressat. «Ell no havia tingut res a veure amb el robatori».
Quan es van retrobar com a presoners a Gusen, Dalmau li va comentar a Carrió que sabia que estava condemnat a mort i que no sortiria en vida del camp. Com així va ser. «Em va recriminar que no l’haguéssim ajudat per tal d’aclarir el robatori, que ell no havia perpetrat. Però nosaltres res podíem fer contra els kapos i les SS alemanys».
Salvat per segona vegada
Uns mesos més tard, el gener del 1942, Amat va tornar a estar involucrat en el robatori d’un rellotge i fou descobert per dos SS. Tota la secció fou castigada per la desaparició del rellotge. Bailina, coneixedor dels fets, va sortir des del primer moment en defensa d’Amat, com d’altres presos. Gràcies a la intervenció decisiva de Josep Bailina i de Joan De Diego van aconseguir que el traslladessin a Steyr, en canviar-lo de grup de treball al registre de kommandos: el número seu pel d’un jueu.
David Serrano Blanquer és l’únic investigador literari i historiogràfic de la vida i obra d’Amat-Piniella. Doctor en filologia catalana per la UAB i introductor del concepte concentracionari en llengua catalana, és professor de la FCRI Blanquerna de la Universitat Ramon Llull i professor convidat de la Universidad ORT Uruguay. L’any 2004 va publicar L’Hora blanca: l’holocaust i Joaquim Amat-Piniella, obra cabdal sobre l’escriptor, que recull l’essencial de la seva recerca en la tesi. Serrano reflexiona sobre el canvi de papers que va salvar la vida d’Amat: «Aquest fet, l’Amat no el vol explicar en la novel·la, té mala consciència. És lògic. I sap que ho deu als seus companys i sap que la seva vida va aparellada a la mort d’un altre. Un dels temes universals dels camps és el del remordiment: sovint per sobreviure un, n’ha de morir un altre. No podem usar els criteris morals externs als de la dinàmica perversa dels camps, no ho hem de jutjar». Això, però, no ens ha d’impedir explicar-ho. Ben al contrari, tenim l’obligació ètica de fer-ho. L’any 1990, quan en companyia del matrimoni Carrió vam retornar als camps de Mauthausen i Gusen per commemorar el 45 aniversari de l’alliberament aliat, vaig tenir ocasió de parlar amb la vídua de Josep Bailina, una persona molt educada i elegantment vestida que, en presència de Jacint Carrió, ens va confirmar que coneixia «els incidents» de l’Amat, però que el seu espòs el va defensar amb fermesa per la seva condició d’intel·lectual.
Amat i Carrió no van mantenir un contacte profund durant els anys de clandestinitat, ni van ser amics malgrat ser manresans i continuar militant a Esquerra Republicana de Catalunya. Tot i la dedicatòria del llibre K.L. Reich que Amat-Piniella fa a Jacint Carrió i que aquest manté les formes en públic, per exemple en la seva participació el 10 de maig del 1985 en l’acte d’homenatge organitzat per l’Ajuntament de Manresa a Amat-Piniella (a qui considera símbol de la deportació en un article publicat el dia 4 de maig a Regió7, a iniciativa meva), el fet cert és que Carrió mai no va pair el comportament de l’escriptor al camp de concentració, com m’havia explicat en xerrades que manteníem sovint al seu domicili de la carretera de Vic de Manresa.
Ara bé, Carrió sabia diferenciar perfectament els comportaments individuals de les accions polítiques. Per aquest motiu va reprovar el desagradable incident que va tenir Amat amb el metge falangista Fernando Pastor Campoy, quan el bufetejà i el comminà a no trepitjar mai més Manresa, arran de la visita de l’escriptor el 2 de gener del 1960 a la plaça de Sant Domènec de Manresa. Havia vingut a signar exemplars d’El Casino dels senyors. Vull remarcar que aquest escrit només té la finalitat de reflectir la voluntat pòstuma del bon amic Jacint Carrió en relació amb un afer que sempre el va pertorbar. Evidentment estem parlant de camps de concentració, però Jacint Carrió no volia morir-se sense tenir la convicció que algun dia el seu relat seria donat a conèixer com a vivència personal com ell entenia que havia succeït. Òbviament, ningú no jutja les actituds ni es qüestiona ni la vàlua d’Amat com a intel·lectual ni com a escriptor, ni tampoc la seva fidelitat al país i la República. Simplement mostra la complexitat de l’univers concentracionari, aquella zona grisa de què ens parla Primo Levi, i on els presos, per sobreviure, sovint han d’actuar de maneres que amb els paràmetres convencionals serien reprovables o serien valorats moralment de manera ben diferent.
