El seu vertader nom era Ivo Livi i havia nascut al poblet de Monsummano Terme, a la regió de la Toscana. El seu pare, Giovanni, comunista convençut i actiu, es veu obligat a emigrar a França, perquè el seu cunyat Gigi, cap dels feixistes locals, li fa la vida impossible, fins al punt de fer-lo apallissar i provocar un incendi a la casa. S’estableixen als barris miserables de Marsella, on el pare munta una fabriqueta d’escombres i la germana gran fa de perruquera. Ivo treballa en una fàbrica de pasta, aprèn a pentinar senyores, fa de bastaix als molls. Quan arreplega un franc, va al cine Star, darrere el port, a veure films de Gary Cooper i admira la perfecció en la dansa de Fred Astaire. Un decret del president de la República, Gaston Doumergue, el converteix en francès el gener del 1929. Quan Ivo, poc més que un adolescent, comença a cantar als tuguris del barri de Mûriers, afrancesa el nom amb Yves i adopta el cognom artístic de Montand, en record del que responia des del carrer, quan la mare el cridava: «Montant!», és a dir, «Ja pujo!». Les seves primeres cançons les agafa manllevades de Charles Trenet i de Maurice Chevalier.
Amb molta sort, el llargarut chansonnier evita ser enviat a treballs forçats a Alemanya i aconsegueix arribar a París, on es camufla com pot en una ciutat ocupada pels nazis. Gràcies a l’empresari Audiffred, que l’agafa sota tutela, comença a cantar a Bobino, Baccara i l’Alhambra de la rue de Malte. Accepta anar de teloner de l’Edith Piaf en un espectacle al Moulin Rouge, quan els aliats ja han desembarcat a Normandia i París els espera amb goig, encara que els alemanys són llavors més perillosos que mai. L’Edith Piaf s’enamora de Montand. Tots dos s’instal·len a l’apartament que ella habita a l’avinguda Marceau.
París és un gran ball a l’alliberament. Montand sent vergonya de no haver fet res més que escapolir-se durant la guerra i també de la seva manca de cultura. Llegeix tot el que enxampa. Li entusiasma Verlaine, però ben aviat descobreix Prévert, el poeta autor de la lletra a la qual Kosma posarà música i constituirà el clàssic Les feuilles mortes. Separat sobtadament de la Môme Piaf per una carta que comença: «Oblida’m de pressa i segueix sent el gran home que ets», passa una temporada en solitari, fins que a Sant Paul-Vence el guitarrista Henri Crolla li presenta una rossa d’ulls violacis. És la Simone Signoret, amb la qual es casarà el 1951. La parella durarà fins a la mort d’ella, malgrat les aventures de Montand amb actrius com la Marilyn Monroe.
La carrera al cinema de Montand és plena de cintes inoblidables, com El salari de la por, de Clouzot, les pel·lícules obertament polítiques de Costa Gavras, com Z, i La guerra s’ha acabat, d’Alain Resnais, i els polars de Melville –El cercle vermell– i d’Alain Corneau –Police Python 357. Però el moment que persistia en la seva memòria és quan el 4 d’abril del 1960, a la 321 cerimònia dels Oscar, ell balla claqué davant Fred Astaire i la Simone Signoret recull l’estatueta a la millor actriu per Un lloc a dalt de tot, de Jack Clayton, escombrant la Doris Day, l’Elizabeth Taylor i l’Audrey i la Katharine Hepburn.
