Cerdita no ha deixat de recollir elogis d’ençà que es presentà a Sundance, i ha esdevingut una de les sensacions de la temporada. Unes expectatives molt elevades poden generar sovint decepcions, però això no succeeix amb l’òpera prima de Carlota Pereda, que ha desenrotllat el contingut del seu curtmetratge homònim (va guanyar el 2019 el Goya de la seva disciplina). L’autora madrilenya parteix d’un episodi personal traumàtic (fou víctima de bullying), i el llargmetratge representa, d’entrada, una experiència catàrtica i terapèutica. El film segueix l’odissea dolorosa, inicialment, i angoixant, finalment, de la Sara, una adolescent menyspreada brutalment per les seves companyes de l’institut i maltractada psicològicament per una mare castradora. La irrupció d’un desconegut, misteriós i pertorbador, donarà un gir radical al seu patiment. Hi ha ingredients d’un realisme costumista (la descripció impecable i implacable d’un poble inhòspit i polsegós), però Pereda transforma audaçment l’horror quotidià en un inesperat, penetrant i rotund encreuament de thriller rural, denúncia social i terror retorçat. I així, Cerdita posa el dit a la nafra (el bullying és una xacra social) amb un enfocament sorprenent, agosarat i potent. La directora podia haver caigut fàcilment en el traç gruixut i l’esperpent més embogit, però la realitzadora novell ha desplegat una maduresa creativa inusual a l’hora de controlar modèlicament la desmesura i assimilar convenientment (i brillantment) les influències (evidents) de dos clàssics del cine de terror dels 70 (els llegendaris La matanza de Texas i Carrie). Pereda ens colpeja amb la contundència més valenta i esmolada, perquè l’alliberament de l’antiheroïna adopta l’ambivalència moral més inquietant i estimulant.
