Un jove acudeix a l’estudi d’una reconeguda mestra de cant per perfeccionar una cançó de la seva infantesa en record de la seva mare, L’oreneta. I fins aquí, no cal donar més detalls del que succeïrà sobre l’escenari. Tenim una fina, pesada i minuciosa teranyina en la que recau la importància i la força de la paraula, l’emoció, el silenci, el llast vigorós i perpetu del dolor. La denúncia, la inqüestionable ràbia sorgida per la violència devastadora d’uns fets horribles, mai imaginats; reivindicats i condemnats però soferts, que ofeguen, torturen i maten en vida. Quan se cerca i no es troba. Sentiments sagnants que fereixen amb la convivència d’un dolor crònic irreparable. Es maquilla, se sobreviu, però allà roman. No hi ha reparació. El buit de l’absència sobtada i violenta.
Un treball magistral del dramaturg Guillem Clua. L’oreneta és una peça de perfecta minuciositat, d’amargs i desoladors paisatges per on transiten els dos protagonistes. I aquest rigorós treball requereix, necessita aquesta Emma Vilarasau i aquest Dafnis Balduz: intensos sense excés per no caure en una vehemència descompassada que l’allunyaria d’aquesta finalitat. L’actor i l’actriu són còmplices, fràgilment vigorosos, narradors, supervivents en un exercici públic però el més difícil, íntim sense concessions: un enfrontament amb el jo propi per les atroces circumstàncies. I ara què? I ara com? Per què? Gegant aplaudiment per a ells.
La funció de diumenge, però, va deixar patent la lluita perduda dels telèfons. Si una persona surt abans de la funció per avisar, no és per reaccionar amb rialles quan sonen dos mòbils en plena funció, provocant un d’ells que s’aturi l’obra. A més d’aplaudir, la recompensa també cal donar-la amb respecte durant la funció. La solució: desconnectin els telèfons o no vagin al teatre.
