El nom de Carles Pachón (Navàs, 1995) no és desconegut pels seguidors del gènere operístic, però la seva projecció va fer un salt d’escala notable a finals de juny quan va guanyar el primer premi del prestigiós concurs Neue Stimme, a Alemanya. El baríton bagenc, que resideix a Berlín aprofitant una estada de formació d’alt nivell, pujarà demà dimecres (18 h) a l’escenari de la sala gran del Teatre Kursaal de Manresa per interpretar el rol de Don Giovanni en l’òpera homònima de Mozart produïda pels Amics de l’Òpera de Sabadell.
Ja fa uns mesos del guardó. S’hi ha notat, el truquen més?
Sí, i tant. Quan guanyes un premi així, el teu nom ja és a les converses dels directors musicals, dels productors... et valoren, et proposen projectes.
Té l’agenda gaire plena?
Al setembre vaig estar en el Don Pasquale del Liceu i ara fem la gi-ra del Don Giovanni dels Amics de l’Òpera de Sabadell. Després, tornaré a Berlín per fer el segon any de l’Opera Studio, un projecte que et permet aprendre, perfeccionar i participar en petits rols de les òperes que programa l’Staatsoper de Berlín.
A Manresa ja hi ha actuat altres vegades amb títols com «Cosí fan tutte» i «La Cenerentola». Ara arriba amb «Don Giovanni», la història d’un seductor. Es va estrenar el 1787, però creu que continua vigent?
Absolutament, sinó no ho hauria arribat fins aquí. Als últims quaranta anys, ha canviat molt, s’ha tendit a tallar abans d’arribar a la moralina, deixant la mort de Don Giovanni com a final, molt romàntic. El personatge era un seductor, un galant, però ara el veiem com un depredador sexual, un home irrespectuós amb les dones. I tot i així, Zerlina se’n va amb ell el dia del seu casament.
«Don Giovanni» amb la perspectiva del MeToo?
Penso que aquesta òpera és una manera de deixar a l’escenari les males conductes vers les dones i els criats, per tal que es quedin allí i no tinguin cabuda a la societat.
Don Giovanni és una manera de dir que aquesta manera d’actuar no està bé.Quina relació hi té, amb el protagonista?
Don Giovanni és el rol més difícil, dramatúrgicament parlant, que he fet fins ara. Avui en dia es tendeix a buscar cantants més madurs, però el que va fer-lo en l’estrena del 1787 tenia 19 anys! Es volen cantants de 40, però també es pot seductor als 27.
Com l’afronta, doncs?
És el rol que més m’exigeix, ja que has d’estar tres hores a l’escenari, tota l’estona movent-te, cantant, dient recitatius, ... Jo m’he aprimat cinc quilos en els bolos que portem fins ara. Don Giovanni és qui porta el pes dramàtic juntament amb Leporello. I és el paper més gran que he afrontat per la seva complexitat memorística i dramatúrgica: Don Giovanni és un personatge camaleònic, que tracta diferent els nobles que al criat Leporello o la Zerlina. La complexitat psicològica és el que fa difícil el rol.
Parla de la dificultat dramatúrgica. Això fa que li sigui més difícil interpretar-lo?
Jo vaig fer teatre fins als 19 anys al grup escènic de Navàs, la part teatral la tinc molt endins, em sento segur.
La producció que portem a Manresa és la del 2006, fidel al llibret original, i això és molt interessant perquè avui en dia tot és vol molt modern, es fan reinterpretacions, però si no ho fas bé hi ha el risc d’allunyar-te de l’obra original. Els elements escènics són els mateixos, però el treball actoral és diferent.
Se l’ha fet seu.
Avui en dia, a l’òpera es busquen cantants que siguin creïbles com a intèrprets, i quan fas el treball de dur-te el personatge al teu terreny, el vas consolidant. Aquesta creació de Don Giovanni és el paper al que més temps hi he dedicat. De fet, he interpretat el personatge catorze vegades, més les dues funcions que vaig dur a terme a l’Escola d’Òpera dels Amics. Crec que això m’acredita, i si un dia a Berlín necessiten de cop i volta algú per fer de Don Giovanni, jo puc aixecar el dit.
Quina dificultat implica aquest paper com a cantant?
Hi ha tres moments difícils. La primera ària, Fin ch’han dal vino, quan comença la festa, té un gran recitatiu, molt ràpid, has d’estar en respiració baixa perquè sinó no hi arribes. En el segon acte, Don Giovanni canta la serenata Deh vieni alla finestra, és un moment delicat perquè portes quinze minuts a l’escenari i ja has cantat un tercer i un duet. És un passatge d’intimitat i seducció, amb la mandolina. I el moment més difícil és quan arriba l’escena en que torna el Comendador i apareix el Don Giovanni més sever. Hi has d’arribar fresc perquè sinó pateixes.
Un cop s’acabi l’estada a Berlín, l’estiu vinent, s’hi quedarà?
Per quedar-me a l’Staatsooper faria falta que tinguessin una plaça per a un baríton a l’Ensemble, però em pregunto si m’hi vull quedar. Per a un cantant jove, és molt positiu, fas molts rols. Però també hi ha la via de ser un cantant freelance. Encara no ho he decidit.
