Els noms de Jean Rhys, Milena Jesenska i Charlotte Salomon és probable que diguin poc o res a la majoria, però les biografies de les tres autores van treure el cap a la xerrada que tres escriptores nascudes a l’Europa central van protagonitzar aquest dimarts a l’Espai Plana de l’Om de Manresa en el marc del cicle Cosmògraf. Sota el títol Reescriure el món, l’eslovena Simona Skrabec, la txeca Monika Zgustova i l’alemanya Stefanie Kremser van fer viatjar el públic a diferents parts del planeta per posar en valor diverses aportacions femenines a la construcció d’un món millor a través de la paraula literària.

«La Milena va ser ignorada per la Txecoslovàquia comunista», va explicar Zgustova, però «avui en dia és el símbol d’una dona que mai no es va donar per vençuda ni va tenir por». Coneguda per ser la receptora d’un munt de cartes de Kafka -les d’ell s’han conservat, les d’ella no-, la Milena, nascuda el 1896 a Praga, es va significar com una jove rebel i una periodista incisiva que va morir el 1944 sota el pes opressor del nazisme al camp de Ravensbruck.

«La correspondència que va mantenir amb Kafka aviat va esdevenir amorosa i és de les més belles que s’han escrit», va valorar Zgustova. Ja fos parlant a l’autor de La metamorfòsi, ajudant un munt de jueus a salvar la pell, reivindicant la veu femenina en els articles de premsa, Jesenska es va convertir «en una de les grans escriptores del segle XX».

Les tres protagonistes de l’acte comparteixen el coneixement de la llengua catalana i viuen a Catalunya com a escriptores i traductores. En la seva intervenció, Simona Skrabec va trencar una llança a favor de Jean Rhys i el combat contra el colonialisme que es manifesta a la seva cèlebre novel·la L’ample mar dels Sargassos. Tal i com indicava el títol de la trobada, l’autora nascuda a l’illa de Dominica va explorar «la història oblidada d’Europa» per parlar de «la gent que viu als tròpics, la seva manera de fer, de sentir, ...». I en paral·lel, Skrabec va citar L’amant de Marguerite Duras per tornar a reivindicar aquest altre de l’univers colonial ignorat per la metròpolia, França en el seu cas. «Es veia com un món molt allunyat, però no ho és tant».

Per la seva part, Stefanie Kremser, que va néixer a Alemanya però va créixer al Brasil, es va centrar en la figura d’una dona que va morir molt jove -també sota el jou dels camps, en el seu cas Auschwitz- i que, tot i que una exposició recent al Monestir de Pedralbes la va reivindicar, segurament encara és molts desconeguda: Charlotte Salomon. «Se l’ha etiquetat com l’Ana Frank de l’art, però si ens quedem en això l’encasellem com una víctima de l’Holocaust i prou i li neguem el dret a tenir la seva pròpia història», va apuntar Kremser, afegint que «Salomon va reescriure el seu món.

Fugint de l’avenç nazi, la jove Charlotte es va refugiar al sud de França i no només va lluitar contra el signe hostil dels temps que li va tocar viure sinó també contra la descoberta de la cadena de suïcidis de la seva família. Un malastruc del que va sospitar no n’era absent un avi agressor sexual amb el que va haver de conviure. Salomon, trasbalsada, es va posar a dibuixar i a construir una vasta obra de la que se’n conserven 796 guaixos, titulada Vida? o Teatre?, i que combina el dibuix amb els textos. Un relat de grans dimensions que exposa la història personal en el context d’una època convulsa i que representa «una gran reescriptura» de la seva tragèdia.

Zgustova, Skrabec i Kremser van reivindicar davant una trentena d’espectadors la veu silenciada o menystinguda de moltes dones que han reelaborat la mirada masculina del món. «És difícil trencar el silenci, encara ara», van concloure les escriptores.