Quiosc Regió7

Regió7

Eduard Estivill | Músic
ENTREVISTA Eduard Estivill Músic

«Els temes de Falsterbo són patrimoni de quatre generacions»

El grup passa per Manresa en un dels darrers concerts de la gira de comiat d’una aventura musical que va començar fa més de mig segle

«Els temes de Falsterbo són patrimoni de quatre generacions» Oscar Bayona

Més de mig segle sobre els escenaris, amb anades i vingudes i, sobretot, colrant l’imaginari d’unes quantes generacions de cançons tan carismàtiques com Paf, el drac màgic, culmina en una llarga gira de comiat que diumenge farà estada a Manresa. Falsterbo, el grup que componen Eduard Estivill, Montse Domènech i Jordi Marquillas, es va acomiadant del públic en una sèrie de concerts que revisiten grans èxits d’una formació que sempre ha estat una bandera del folk en català.

Els nens d’avui coneixen el Paf?

I tant! Tu preguntes els nens per Falsterbo i no ens coneixen, però el Paf sí. Una vegada vaig anar a fer una xerrada a una escola pública i, sense jo saber-ne res, els nens la van cantar. El Paf és patrimoni cultural del país. És una cançó trista, però parla de la vida, del fet que tot s’acaba. Nosaltres hi hem afegit una estrofa i la fem acabar bé.

Sempre han cantat en català?

Sí, és clar, jo soc català. Sempre hem cantat el que hem volgut.

Gira de comiat: com té el cos?

Sensació d’estar complint l’objectiu de transmetre una emoció. La idea de la gira és acabar en condicions òptimes, amb un disc d’una qualitat com mai abans n’hem fet cap, i una gira assequible per a tot tipus de sales. Teníem clar que hi havia ciutats emblemàtiques per on hi havíem de passar, com La Torre de l’Espanyol, d’on era el meu avi. I Manresa està clar que també hi havia de ser, en Joan Boix i jo hi vem fer el nostre primer bolo ... fa molts anys!.

Se’l veu satisfet. I convençut.

És que estem tocant com mai, so- na molt bé, i els cinc músics que ens acompanyen i les cantants de Gema 4 són molt bons.

Parla de condicions òptimes. Que abans no les tenien?

Sempre soc molt curós en les feines que faig, i podem dir de Falsterbo que és el grup amateur més professional que hi ha. Jo gaudeixo assajant, fent les proves de so, provant els arranjaments, ... Evidentment, també en l’actuació, en el contacte amb la gent. Les cançons de Falsterbo són patrimoni emocional de quatre generacions, i això és molt satisfactori.

Per què pleguen ara?

Mai hem viscut de la música, tots hem tingut les nostres feines. I per això quan hem hagut de parar pel que fos, ho hem fet. Hi ha components que han entrat i després han marxat, i fa tretze anys va arribar el Jordi Marquillas, un músic excepcional. Hi ha qui ens pregunta perquè ho deixem ara: començar és fàcil, acabar és molt difícil, sobretot si no vius d’això. El meu net em va dir un dia «avi, no desafinis». Va venir al concert i va veure que no ho faig.

Començar va ser fàcil?

El 1968, vaig arribar de Califòrnia, havia vist en directe grups com The Mamas and The Papas, The Beach Boys, ... I vaig pensar que faria un grup de folk, traduiríem cançons. Vem néixer en una conjuntura politica i social concreta. Sempre hem anat fent coses, però no vull acabar decrèpit. Tinc 74 anys, la gent entén que vulguis posar el punt final.

Molts grups marxen, tornen, ...

Nosaltres no, després de la gira ja no farem més concerts. En queden cinc, Manresa, Reus, Olot, Sabadell i el Palau de la Música, a Barcelona. Segur que ho passaré malament, ploraré. En no haver viscut mai de la música, ens hem fet amics de tothom, i així sempre podem convidar algú. A Manresa hi seran la Beth i el Juanjo Muñoz, dels Gossos. Amb la Beth ens vem conèixer quan vaig anar a fer una xerrada sobre el son a O. T.

Com serà el concert?

Hi haurà els grans èxits i un parell de cançons noves. No hi faltaran el Paf, El dia que el vaixell vindrà, Estranya joguina, Camí ral, ...

Estrenes en un comiat?

Una és Si em quedés mai cec, del David Olney, un cantant nordamericà de country que es va morir a l’escenari, d’un infart, el gener del 2020. Els drets de la cançó no els tenia cap editorial, vaig trobar una adreça de correu i vaig escriure a la vídua. Al cap de dos dies em va escriure, encantada que traduíssim la cançó al català.

Quina és l’altra?

Hard Times Come Again no more, que hem traduït com a Temps aspres, una cançó de fa més de cent anys de Stephen Foster. La va escriure quan hi va haver la gran depressió. N’hi ha una versió boníssima del Bruce Springsteen. És una cançó que ens lliga molt amb la pandèmia.

Compartir l'article

stats